dijous, 29 d’octubre de 2009

EL VALOR DE L'EXEMPLE

Un pensament molt breu per a tots aquells que teniu fills o en tindreu:

"ELS FILLS NO APRENEN DEL QUE DIEN ELS PARES, SINÓ DEL QUE FAN"

dijous, 15 d’octubre de 2009

QUÈ VALOREM?

L'altra nit, al canal 33, en el programa "(S)avis" entrevistaven l'historiador Josep Maria Ainaud de Lasarte. Com que aquest senyor és un pou de saviesa, va dir coses extraordinàries, però en ara em quedo amb la seva darrera reflexió: "Jo valoro molt el que tinc i gens allò que em falta". No estaria de més que tots hi penséssim una mica. Ens n'adonem del que val tot el que tenim?
En altres edicions del mateix programa han entrevistat Heribert Barrera i Antoni Badia i Margarit. Si en teniu ocasió, recupereu-ho d'Internet. Us recomano el programa.

dimecres, 30 de setembre de 2009

QUÈ ÉS EDUCAR?

És molt difícil precisar el significat de la paraula "educar".
Grans pensadors -filòsofs, psicòlegs i pedagogs- l'han definit a bastament.
Avui només vull introduir algunes frases breus que ens facin reflexionar:

-Educar és guiar, és conduir.
-Educar és mostrar camins.
-Educar és modelar.
-Educar és potenciar capacitats.
-Educar és ajudar a ser responsable.
-Educar és predicar amb l'exemple i el compromís.
-Educar és fer créixer l'autoestima.

L'acte d'educar comporta que en determinades ocasions sigui necessari:

-prevenir i anticipar-se
-posar límits
-saber dir que no
-reprimir
-causar algun dolor o trauma per evitar mals posteriors
-amenaçar i fins i tot castigar

Crec que tant pares com mestres hauríem de tenir molt presents aquestes breus reflexions.

dimecres, 9 de setembre de 2009

UN NOU CURS

En el llibret "EDUCAR LES EMOCIONS" (Maria Àngels Viladot, Editorial UOC) hi trobo algunes reflexions sobre la lectura que vull compartir, ara que comença un curs nou:
"LLegir no és cap luxe ni cap satisfacció privada, abans de res, és una necessitat de la qual depèn la qualitat de la nostra vida i la nostra convivència. La lectura ens permet accedir a la cultura, que, com molt bé diu el filòsof José Antonio Marina, no és altra cosa que l'experiència de la humanitat, sense la qual acabaríem caient en un primitivisme buit. Es pot creure en els llibres o no. Per a nosaltres, entesos en el seu format original en paper, constitueixen una eina extraordinària, un element fantàstic que ha estat i és imprescindible per al progrés de la humanitat, com també ho van ser l'invent de la roda i el descobriment del foc. Però, a més, la literatura és un gran instrument per millorar la nostra relació amb el llenguatge, i aquesta particularitat és especialment determinant, perquè la nostra intel.ligència és lingüística".
Suposo que tots hem aprofitat l'estiu per llegir tot allò que teníem pendent. Personalment he tingut algunes hores de tranquil.litat quasi absoluta. He pogut llegir molt. De tot el que he llegit destaco: l'assaig de l'Enric Vila sobre la figura de Josep Pla, una biografia del polític Ramon Trias Fargas, de Jordi Amat i el Plantem cara, de Joan Solà.
Que tinguem tots un bon curs i unes bones lectures!

dimecres, 13 de maig de 2009

REVISTA ESCOLAR "TORXA"

Aquests dies s'ha publicat el número corresponent al curs 2008-09.
Us invitem a entrar a la pàgina web de l'escola www.cefax.org i allà podreu veure les últimes notícies sobre l'escola i llegir la revista.

dimecres, 25 de març de 2009

GRUP TEATRAL F A X

Els dies 19 i 20 de Març, al teatre del Centre Cultural La Bòbila, van tenir lloc les representacions teatrals de la present temporada. Si voleu veure el programa, les fotos i els videos corresponents, podeu entrar a la pàgina web de l'escola:
www.cefax.org.

diumenge, 1 de març de 2009

L'ENSENYAMENT A CATALUNYA

L’ENSENYAMENT A CATALUNYA (Què és i que hauria de ser)
Catalunya és un país amb una tradició reconeguda de bones pràctiques pedagògiques. L’escola catalana ha gaudit d’un prestigi ben merescut perquè diferents experiències educatives han destacat des de principis del segle passat i perquè ha tingut un seguit de teòrics i pràctics en el terreny de l’ensenyament que han fet una tasca prou remarcable i dels quals ens podem sentir ben orgullosos.
Però tot i que comptem amb un actiu acumulat al llarg de dècades i que fins i tot va crear autèntics oasis de bona praxi pedagògica i didàctica en l’erm en què ens volgué enfonsar la llarga dictadura franquista, a hores d’ara, hom té la sensació que l’escola catalana no està a l’alçada que reclamen les circumstàncies, ni de les necessitats que tenim com a país modern, competitiu i amb un elevat nivell cultural.
Sembla que s’estan activant tots els senyals d’alarma: tothom parla dels baixos –o baixíssims- nivells acadèmics de gran part del nostre alumnat en totes les etapes educatives; tothom se’n fa creus del grau de desmotivació a què ha arribat un nombre significatiu de docents.
L’escola, que hauria de desenvolupar la seva tasca de manera serena, tranquil.la i eficaç, està situada a l’ull de l’huracà, és analitzada amb lupa pels mitjans de comunicació i és tema de conversa generalitzat. I no és precisament per cantar-ne
les seves excel.lències.
Fins i tot el món empresarial ha mostrat reiteradament la seva preocupació i ha insistit en la necessitat ineludible de redreçar el rumb educatiu a casa nostra.
Sembla que tots estem d’acord en què ens cal posar unes sòlides bases educatives per poder encarar aquest futur que tan incert se’ns presenta. Ara, en temps de crisi econòmica, social i educativa és menester agafar el toro per les banyes i posar-nos a remar tots en la mateixa direcció.
El resultat que ha donat l’aplicació de la LODE, la LOGSE i altres lleis espanyoles posteriors no ha estat satisfactori, això salta a la vista: alumnes -en general- cada cop menys preparats en el terreny acadèmic i més desorientats en el terreny humà i personal; alumnes acostumats a la llei del mínim esforç i que prenen com a model els companys més mandrosos i desaplicats; alumnes que se’ls permet passar de curs amb una pila d’assignatures amb qualificació insuficient; alumnes que poden obtenir el Diploma de Graduació de Secundària amb diferents àrees suspeses; alumnes sense graduació a qui es tanquen les portes de l’ensenyament professional; i alumnes amb ganes de treballar que no poden desenvolupar totes les seves capacitats perquè està mal vist destacar... I professorat cada cop més desmotivat perquè veu que la seva tasca cada cop és més complicada i menys reconeguda socialment.
I des del punt de vista nacional hem vist com el nostre idioma ha anat perdent terreny dia rere dia, sobretot a Secundària. No es tracta d’allò tan comentat que amb el català ”hem guanyat la batalla a les aules però hem perdut la guerra al pati”, no, hem perdut el pati i fins i tot les aules estem perdent, i no tan sols entre els immigrants. Cada cop hi ha més alumnes que es pregunten per què els fan aprendre tan català a l’institut si després no els ha de servir per a res a la vida quotidiana. I no es tracta de ser catastrofistes. Només cal estar a peu de “trinxera” educativa per copsar la realitat dels centres de Secundària del nostre país.
Tot això està passant mentre s’inverteixen milions i milions en educació: senyal que les coses no rutllen i que són necessaris canvis profunds.
Amb la Llei d’Educació de Catalunya que s’està tramitant al Parlament se’ns presenta una bona oportunitat per donar un cop de timó, però em temo que tornarem a desaprofitar una oportunitat d’or. Encara que les lleis educatives espanyoles representen una cotilla enutjosa, ara seria el moment d’evitar les discussions estèrils sobre si hem de tenir un Servei Públic únic d’educació, o si hem de prioritzar l’escola pública o la concertada. Parafrasejant una coneguda cita: ¿Escola pública? ¿Escola concertada?... Escola catalana!
Ara es tracta d’oblidar-nos de velles i tronades discussions. Tenim un sistema educatiu prou potent –públic i concertat- que, ben aprofitat, podria obtenir resultats magnífics. Es tracta de treballar, no tots a una, perquè en educació, la pluralitat és necessària i enriquidora, sinó treballar tots en la mateixa direcció.
Hem d’aconseguir una escola catalana eficient que generi ciutadans pel futur: acadèmicament ben preparats, humanament ben formats i nacionalment ben compromesos amb el nostre país, Catalunya.
Les lluites ideològiques s’han d’aparcar fora de l’aula. Hem de deixar de banda una sèrie de teories polítiques i pedagògiques que estan portant el carro pel pedregar i que han propiciat unes generacions d’alumnes mal preparats, infantilitzats i mimats, als quals se’ls exigeix molt poc i se’ls protegeix excessivament; uns alumnes que saben molt bé els seus drets -drets que s’han de respectar, només faltaria- però que en moltes ocasions no volen sentir a parlar dels seus deures i obligacions; uns alumnes que no valoren prou que el treball ben fet, l’esforç, la voluntat de superació i fins i tot el sacrifici són completament necessaris per aprendre.
També ens cal un professorat que sigui l’exemple i el model on puguin emmirallar-se els alumnes. Hem de trobar professors apassionats per l’educació i per les assignatures que imparteixen; mestres que s’interessin i facin interessar els alumnes per la lectura, la poesia, el teatre, el cinema, la música, la ciència, l’actualitat i problemes del món i del seu país i, sobretot, per la vida; professors que inculquin als alumnes el gust per la bellesa, l’amor a la terra, el respecte, la bondat, l’honestedat, el sentit del deure i l’autoexigència.
Ens cal fugir de la mediocritat que ens envolta i de la indigència cultural en què ens volen sepultar molts poderosos i molts dels que han convertit els mitjans de comunicació que dominen en autèntics femers.
És motiu de meditació el fet que entitats diverses, institucions, associacions i col.legis professionals que fins ara no s’havien compromès amb l’estat de l’educació a Catalunya, ara ho facin de manera ostensible. Només cal recordar els actes públics a ESADE i els manifestos i declaracions de destacades personalitats, no només dels camp de la ciència o l’educació, sinó també de l’empresa, cridant a una convocatòria social per una educació de qualitat.
Tot això que plantegem no és una utopia. Hem de ser capaços de capgirar la situació i podem fer-ho. Però no ho hem de deixar exclusivament en mans dels polítics o dels buròcrates del Departament d’Educació. Si ho fem així, tornarem a fracassar. La gent que vivim el dia a dia de la tasca educativa hem de forçar els dirigents a prendre mesures eficaces i a dedicar a l’ensenyament les inversions econòmiques necessàries, però hem de tenir prou clar que en educació el que més compta és el capital humà. I aquest capital el tenim. Només cal estimular aquesta gent perquè alliberi totes la seves potencialitats. Societat, empreses, pares, professors i alumnes estan disposats a tirar del carro i remar en la mateixa direcció si se’ls ofereix un projecte realista i encoratjador. (Joan Pallarès Pujol, Mestre en actiu des de 1964, Llicenciat en Pedagogia i en Dret)

divendres, 13 de febrer de 2009

ELS AVIS

FRASE DEL DIA, TRETA D'UN ARTICLE D'EN SALVADOR CARDÚS.


"Els néts vénen al món, entre altres coses, per estimular les neurones dels avis."

dilluns, 9 de febrer de 2009

VACANCES ESCOLARS

Aquest article que l'Agustí Colomines ha publicat a l'AVUI és prou lúcid:


Imprimir
Enviar
Agregar
PROPOSTA DE CANVI DEL CALENDARI ESCOLAR
Per què no?
Agustí Colomines i Companys / Professor a la UB i a la UOC i director de la Fundació CatDem / www.catdem.org/cat/blogs/acolomines

JAUME BATLLE
He coincidit relativament poc amb el conseller Ernest Maragall. El vaig conèixer en una circumstància ben poc agradable, perquè va ser quan el primer tripartit es va plantejar reduir, controlar o tancar (ben bé encara no sé què volien fer) UNESCOCAT, amb uns arguments sectaris a cor què vols. Però bé, suposo que aquell ímpetu d'aplicar la guillotina a tot allò que fes olor (o hauria de dir pudor?) de catalanisme (de convergent, dirien ells) va minvant amb els anys i l'experiència de govern. I, tanmateix, els confesso que Ernest Maragall em va caure bé des del principi, perquè és franc, executiu i d'una tossuderia elegant i intel·ligent. Doncs bé, des que és conseller d'Educació encara em cau millor, sobretot perquè ha demostrat a bastament que és competent en la matèria i que no s'arronsa davant de les inèrcies corporativistes, les quals són l'essència del conservadorisme educatiu que ens tenalla i són un handicap per als nostres fills.
ARA, EL CONSELLER MARAGALL HA POSAT damunt la taula la qüestió de si cal modificar o no el calendari escolar. Quina gosadia, perquè les primeres reaccions ja han posat en relleu que el debat pot discórrer per un camí equivocat i, per tant, que no serveixi per avançar en la millora del sistema educatiu català. El que vull dir és que, per començar, és increïble que els socis de govern del conseller es facin els ofesos i assegurin que desconeixien la proposta de nou calendari escolar quan ell diu "alguns dels que ahir deien que ho havien sabut pels mitjans la setmana passada eren en una reunió on es va plantejar això". Una proposta com aquesta no es pot abordar des del tacticisme propi de la politiqueria, el qual, per cert, és el que també fa endarrerir l'aprovació de la llei d'educació. Per bé que no estic convençut que hagi estat una bona opció, no m'estranya que el conseller hagi pres la decisió de presentar als mitjans de comunicació el calendari abans de discutir-lo, per exemple, al Consell Escolar. Ell ja sap el pa s'hi dóna, oi?
¿ÉS O NO ÉS VERITAT QUE EL CALENDARI escolar català és irracional? ¿És o no és veritat que un calendari escolar ha de vetllar, primordialment, per les condicions d'aprenentatge dels alumnes i el bon rendiment laboral dels mestres i professors? ¿És o no és veritat que plantejar la discussió de l'horari escolar a partir de si és compatible o no amb l'horari laboral dels pares és desenfocar la qüestió? Si vostès estan d'acord amb el que acabo de dir, per què es planteja la discussió al revés, parlant dels pares i de les reivindicacions sindicals dels mestres (amb l'afegitó de les misèries polítiques), em comptes de discutir sobre com beneficia els nostres fills una modificació com aquesta. A Finlàndia, per exemple, l'horari escolar s'adapta al clima: les vacances d'estiu comencen a finals de maig i acaben a mitjan agost. A més, resulta que a pesar de tenir un sistema educatiu més eficient que el nostre, tenen menys hores lectives, tant a primària com a secundària, que els alumnes catalans. És clar que la societat finlandesa té una mena d'organització de la quotidianitat molt diferent de la nostra i, també, i això és el més important, una predisposició molt diferent de la nostra. Aquí els canvis són tan lents, les resistències són tantes, que arribem tard a gairebé tot. La llarga dictadura franquista va convertir la societat catalana -es reconegui o no- en molt menys dinàmica del que ho havia estat en el passat, fins i tot en aquells aspectes en els quals havia excel·lit anteriorment, com ara l'educació.
EL DEBAT SOBRE EL CALENDARI escolar és una mica artificial, doncs, per bé que em sembli necessari. El problema és més de fons i té a veure amb la nostra manera d'organitzar el treball i el lleure i com entenem la culturització i l'Estat de benestar. I en aquest sentit, l'ensenyament és cabdal. Curiosament, la polèmica sobre el calendari escolar ha esclatat mentre rellegia el capítol Períodes lectius del llibre de George Steiner Els llibres que no he escrit (Arcàdia, 2008). Els el recomano, perquè, a banda de gaudir de la bona prosa d'un dels intel·lectuals més importants d'avui dia, és una lliçó de com podria ser un pla d'estudis basat en les matemàtiques, la música, l'arquitectura i les ciències de la vida -superant l'ambigüitat de les noves tecnologies, que és molta- per evitar els retards en l'adquisició de competències interpretatives que es poden observar a tot arreu. I és que és veritat: l'ensenyament ja no és capaç d'assegurar que un alumne acabi els estudis amb capacitat per entendre un simple manual d'instruccions (els quals, a més, estan escrits amb tota mena de dèficits sintàctics i de vocabulari). La manera d'abordar l'accés al coneixement que predomina aquí cada vegada s'assembla més a la manera de fer dels publicitaris i dels mitjans de comunicació de masses: sempre que sigui possible cal evitar les paraules de més de dues síl·labes i els subjuntius i, si pot ser, cal evitar les frases subordinades.
VOSTÈS EM DIRAN QUE HE FUGIT d'estudi, que he superat el debat sobre el calendari escolar. I és clar que sí, perquè la meva experiència com a docent universitari fa que em posi en guàrdia davant dels canvis estètics. A la universitat, a cada bugada hem perdut un llençol i els meus alumnes, llevat de celebrades excepcions, cada vegada tenen una formació més deficitària, tot i que fan vacances, per dir-ho amb l'argot estudiantil, "per un tubo". Té feina, conseller!

FRASES PER MEDITAR

"Hem de er com els icebergs: encara que en determinats moments tinguem una gran part enfonsada en el mar, sempre hi ha una part que flota."

"Per llarga que sigui una tronada, el sol sempre torna a sortir entrte els núvols."

Hi ha derrotes que tenen més dignitat que una victòria."

dijous, 29 de gener de 2009

diumenge, 25 de gener de 2009

dissabte, 24 de gener de 2009

IMATGES DE LA TELEVISIÓ DE L'HOSPITALET

Em van fer una llarga entrevista, però com sol passar en aquest mitjà, la cosa ha quedat reduïda a unes frases incompletes i no gaire contextualitzades. De tota manera, mostren algun detall de l'actualitat educativa.

divendres, 16 de gener de 2009

LA IMPORTÀNCIA DELS NOSTRES ACTES






A vegades, es produeix l'anomenat "efecte papallona": el moviment suau de les ales d'una papallona en un determinat lloc, pot produir una forta ventada a milers de quilòmetres.
Llegiu atentament:




Rosa Parks sat, so Martin could walk...Martin walked, so Obama could run...Obama run, so our children can FLY.



(Rosa va seure perquè Martin pogués caminar...Martin va caminar perquè Obama pogués córrer; Obama han corregut perquè els nostres fills puguin volar).






Per entendre millor aquestes paraules cal recordar que Rosa Parks va ser la primera dona que es va atrevir a seure en un autobús en un dels seients reservats als blancs.






Qualsevol dels nostres actes pot tenir transcendència.