dimecres, 25 de març de 2009

GRUP TEATRAL F A X

Els dies 19 i 20 de Març, al teatre del Centre Cultural La Bòbila, van tenir lloc les representacions teatrals de la present temporada. Si voleu veure el programa, les fotos i els videos corresponents, podeu entrar a la pàgina web de l'escola:
www.cefax.org.

diumenge, 1 de març de 2009

L'ENSENYAMENT A CATALUNYA

L’ENSENYAMENT A CATALUNYA (Què és i que hauria de ser)
Catalunya és un país amb una tradició reconeguda de bones pràctiques pedagògiques. L’escola catalana ha gaudit d’un prestigi ben merescut perquè diferents experiències educatives han destacat des de principis del segle passat i perquè ha tingut un seguit de teòrics i pràctics en el terreny de l’ensenyament que han fet una tasca prou remarcable i dels quals ens podem sentir ben orgullosos.
Però tot i que comptem amb un actiu acumulat al llarg de dècades i que fins i tot va crear autèntics oasis de bona praxi pedagògica i didàctica en l’erm en què ens volgué enfonsar la llarga dictadura franquista, a hores d’ara, hom té la sensació que l’escola catalana no està a l’alçada que reclamen les circumstàncies, ni de les necessitats que tenim com a país modern, competitiu i amb un elevat nivell cultural.
Sembla que s’estan activant tots els senyals d’alarma: tothom parla dels baixos –o baixíssims- nivells acadèmics de gran part del nostre alumnat en totes les etapes educatives; tothom se’n fa creus del grau de desmotivació a què ha arribat un nombre significatiu de docents.
L’escola, que hauria de desenvolupar la seva tasca de manera serena, tranquil.la i eficaç, està situada a l’ull de l’huracà, és analitzada amb lupa pels mitjans de comunicació i és tema de conversa generalitzat. I no és precisament per cantar-ne
les seves excel.lències.
Fins i tot el món empresarial ha mostrat reiteradament la seva preocupació i ha insistit en la necessitat ineludible de redreçar el rumb educatiu a casa nostra.
Sembla que tots estem d’acord en què ens cal posar unes sòlides bases educatives per poder encarar aquest futur que tan incert se’ns presenta. Ara, en temps de crisi econòmica, social i educativa és menester agafar el toro per les banyes i posar-nos a remar tots en la mateixa direcció.
El resultat que ha donat l’aplicació de la LODE, la LOGSE i altres lleis espanyoles posteriors no ha estat satisfactori, això salta a la vista: alumnes -en general- cada cop menys preparats en el terreny acadèmic i més desorientats en el terreny humà i personal; alumnes acostumats a la llei del mínim esforç i que prenen com a model els companys més mandrosos i desaplicats; alumnes que se’ls permet passar de curs amb una pila d’assignatures amb qualificació insuficient; alumnes que poden obtenir el Diploma de Graduació de Secundària amb diferents àrees suspeses; alumnes sense graduació a qui es tanquen les portes de l’ensenyament professional; i alumnes amb ganes de treballar que no poden desenvolupar totes les seves capacitats perquè està mal vist destacar... I professorat cada cop més desmotivat perquè veu que la seva tasca cada cop és més complicada i menys reconeguda socialment.
I des del punt de vista nacional hem vist com el nostre idioma ha anat perdent terreny dia rere dia, sobretot a Secundària. No es tracta d’allò tan comentat que amb el català ”hem guanyat la batalla a les aules però hem perdut la guerra al pati”, no, hem perdut el pati i fins i tot les aules estem perdent, i no tan sols entre els immigrants. Cada cop hi ha més alumnes que es pregunten per què els fan aprendre tan català a l’institut si després no els ha de servir per a res a la vida quotidiana. I no es tracta de ser catastrofistes. Només cal estar a peu de “trinxera” educativa per copsar la realitat dels centres de Secundària del nostre país.
Tot això està passant mentre s’inverteixen milions i milions en educació: senyal que les coses no rutllen i que són necessaris canvis profunds.
Amb la Llei d’Educació de Catalunya que s’està tramitant al Parlament se’ns presenta una bona oportunitat per donar un cop de timó, però em temo que tornarem a desaprofitar una oportunitat d’or. Encara que les lleis educatives espanyoles representen una cotilla enutjosa, ara seria el moment d’evitar les discussions estèrils sobre si hem de tenir un Servei Públic únic d’educació, o si hem de prioritzar l’escola pública o la concertada. Parafrasejant una coneguda cita: ¿Escola pública? ¿Escola concertada?... Escola catalana!
Ara es tracta d’oblidar-nos de velles i tronades discussions. Tenim un sistema educatiu prou potent –públic i concertat- que, ben aprofitat, podria obtenir resultats magnífics. Es tracta de treballar, no tots a una, perquè en educació, la pluralitat és necessària i enriquidora, sinó treballar tots en la mateixa direcció.
Hem d’aconseguir una escola catalana eficient que generi ciutadans pel futur: acadèmicament ben preparats, humanament ben formats i nacionalment ben compromesos amb el nostre país, Catalunya.
Les lluites ideològiques s’han d’aparcar fora de l’aula. Hem de deixar de banda una sèrie de teories polítiques i pedagògiques que estan portant el carro pel pedregar i que han propiciat unes generacions d’alumnes mal preparats, infantilitzats i mimats, als quals se’ls exigeix molt poc i se’ls protegeix excessivament; uns alumnes que saben molt bé els seus drets -drets que s’han de respectar, només faltaria- però que en moltes ocasions no volen sentir a parlar dels seus deures i obligacions; uns alumnes que no valoren prou que el treball ben fet, l’esforç, la voluntat de superació i fins i tot el sacrifici són completament necessaris per aprendre.
També ens cal un professorat que sigui l’exemple i el model on puguin emmirallar-se els alumnes. Hem de trobar professors apassionats per l’educació i per les assignatures que imparteixen; mestres que s’interessin i facin interessar els alumnes per la lectura, la poesia, el teatre, el cinema, la música, la ciència, l’actualitat i problemes del món i del seu país i, sobretot, per la vida; professors que inculquin als alumnes el gust per la bellesa, l’amor a la terra, el respecte, la bondat, l’honestedat, el sentit del deure i l’autoexigència.
Ens cal fugir de la mediocritat que ens envolta i de la indigència cultural en què ens volen sepultar molts poderosos i molts dels que han convertit els mitjans de comunicació que dominen en autèntics femers.
És motiu de meditació el fet que entitats diverses, institucions, associacions i col.legis professionals que fins ara no s’havien compromès amb l’estat de l’educació a Catalunya, ara ho facin de manera ostensible. Només cal recordar els actes públics a ESADE i els manifestos i declaracions de destacades personalitats, no només dels camp de la ciència o l’educació, sinó també de l’empresa, cridant a una convocatòria social per una educació de qualitat.
Tot això que plantegem no és una utopia. Hem de ser capaços de capgirar la situació i podem fer-ho. Però no ho hem de deixar exclusivament en mans dels polítics o dels buròcrates del Departament d’Educació. Si ho fem així, tornarem a fracassar. La gent que vivim el dia a dia de la tasca educativa hem de forçar els dirigents a prendre mesures eficaces i a dedicar a l’ensenyament les inversions econòmiques necessàries, però hem de tenir prou clar que en educació el que més compta és el capital humà. I aquest capital el tenim. Només cal estimular aquesta gent perquè alliberi totes la seves potencialitats. Societat, empreses, pares, professors i alumnes estan disposats a tirar del carro i remar en la mateixa direcció si se’ls ofereix un projecte realista i encoratjador. (Joan Pallarès Pujol, Mestre en actiu des de 1964, Llicenciat en Pedagogia i en Dret)