dimecres, 10 de desembre de 2008

FACEBOOK

Avui he tingut una gran alegria: he pogut accedir a través de FACEBOOK a les opinions i comentaris (i també fotos) d'uns quants exalumnes de l'escola que intercanvien missatges. D'alguns feia molts anys que no en sabia res i veure la seva foto actual o llegir les seves opinions m'ha fet molta il.lusió. De tant en tant procuraré anar llegint les noves aportacions. Una abraçada a tots.
Informació personal: jo segueixo fent classe a FAX (és el que he fet pràcticament tota la meva vida, ja que vaig començar aquí l'any 1964). Aquest curs dono Llengua i Literatura Catalana a 3r i 4t d'ESO. Nens, com han canviat les coses aquests darrers anys!!! Algun dia en podem parlar.

dimecres, 3 de desembre de 2008

UNA ENTREVISTA INTERESSANT

És instructiu llegir les opinons del pediatre ALDO NAOURI, publicades al diari AVUI:

¿Creu que els pares d'avui no eduquen els fills per a l'esforç?
Penso que els pares d'avui i des de fa ja un cert nombre d'anys han renunciat a educar. Sovint es confon entre l'educació que han de donar els pares i allò que s'entén com l'educació escolar. Hi ha una part indispensable de l'educació que només els pares poden donar als seus fills. L'educació que pertoca als pares és tot allò que cal fer perquè un infant pugui ser un individu capaç de suportar la societat en la qual viurà. És fonamental acostumar l'infant a l'esforç al més aviat possible i ensenyar-li que no se li pot donar tot allò que vol i quan ho vol. Fins al passat decenni, el principi de relació entre pares i fills era que els nens havien de complaure els pares. Avui s'ha invertit el sistema i tots els pares busquen complaure els seus fills. Això compromet totalment la forma d'educar els fills.
Vostè parla de narcisisme en l'educació. Què vol dir, això?
Vull dir que la manera de fer dels infants no està deslligada d'un cert narcisisme [dels pares] en la mesura que volen un infant que sigui perfecte, amb zero defectes.Voler un infant perfecte és dolent per a l'infant i el fet de voler ser uns pares perfectes és igualment dolent per a l'infant i per als pares. N'hi ha prou de partir del principi que els pares són capaços de fer pels seus fills allò que els seus fills esperen d'ells. Un infant per estar tranquil necessita tenir límits, saber exactament què té permès i allò que té prohibit.
¿No és contradictori que els pares hagin dimitit d'educar i alhora vulguin fills perfectes?
En absolut. El somni dels pares és ser pares perfectes i tenir un fill perfecte. I pensen que això es pot fer a partir del moment que s'estima el fill, que se li dóna explicacions de tot, que s'estableix una relació democràtica amb ell... Jo contraposo la dimissió i l'acció. L'acció és assumir la funció de pares dient que si el que fa el meu fill no m'agrada, tinc dret de dir-li que no m'agrada i no hi ha més qüestió. Si el meu fill no vol dormir a la nit, ha d'anar a dormir i si no és el seu problema. En canvi, en el moment que el prenc al meu llit, he dimitit.
A la majoria de famílies, els pares passen fora de casa moltes hores i el fill també. Fins a quin punt això causa desorientació?
Molta gent pensa que l'educació és una qüestió de quantitat de temps. Però l'educació no és en absolut una qüestió de temps, és una qüestió d'actitud. Es pot fer molt i bé en molt poc temps. Quan els nens petits estan a la llar d'infants, allà ja tenen unes persones que l'eduquen. Però quan tornen a casa, sovint troben uns pares que els volen seduir per fer-se perdonar el fet d'haver-los deixat.
Molts pares tenen mala consciència...
Els pares no han de fer-se perdonar res. Les coses són així, aquesta és una realitat del món, i si busquen de fer-se perdonar, estaran introduint en el seu fill la falsa idea de la desgràcia. L'infant està lligat als seus pares d'una forma molt forta, que res no pot alterar. Se'l pot portar a la llar d'infants a les set del matí i recollir-lo a les sis de la tarda, i passa onze hores a càrrec d'una educadora. Però quan retroba la mare o el pare, que el banyaran, li donaran el sopar i el posaran a dormir, passant-hi potser una hora i mitja o dues, aquest infant no en té cap dubte: sap qui és la seva mare o el seu pare i qui és l'educadora. Quan el van a buscar, les onze hores que ha passat a la llar d'infants no existeixen o s'han esborrat.
Com explica la reacció de molts pares davant d'una situació de problemes a l'escola, de mal rendiment escolar?
És la mateixa situació. Quan els ensenyants es troben amb els pares i els expliquen els problemes, és fonamental que els pares facin costat als ensenyants i no prenguin part pels infants en cap circumstància, perquè l'ensenyant és el que fa el paper dels pares.
¿Fins i tot si aquest ensenyant té una conducta inapropiada?
El més important és verificar la informació. No n'hi ha prou d'escoltar el fill, que diu que aquest mestre és dolent amb mi. Cal anar a veure al mestre i preguntar-li què passa i escoltar-lo. La majoria de les vegades la paraula de l'infant és sagrada. Però, i això per què? Hi ha hagut autèntiques catàstrofes, a França. Persones que han estat a la presó, acusades falsament per un infant. Un nen va acusar un mestre d'haver-li donat un cop de puny. Com que ningú el creia, el mestre va acabar suïcidant-se. Després el nen va confessar que el professor no li havia donat cap cop de puny. S'han invertit els rols i això és molt dolent.
A l'Estat espanyol hi ha situacions semblants...
I a tota la societat occidental.
Com pot ser que la societat occidental caigui en els mateixos paranys i defectes en l'educació?
Perquè la societat de consum ho té, això. Avui és fonamental viure de la forma més luxosa possible, amb la màxima quantitat de mitjans possibles, que no podem reduir. S'oblida que per cada individu la base de la seva existència és el que va adquirir dels seus pares els primers anys de la seva vida. És important que ciutadans i professionals intervinguin en un debat públic sobre el sistema educatiu, però això no impedeix que l'educació hagi de recaure sobretot en els pares.

dimarts, 28 d’octubre de 2008

NOMÉS UNA FRASE PER RUMIAR

La frase està en el llibre "ELEGÀNCIA DE L'ERIÇÓ" de Muriel Barbery.
La lectura i meditació d'aquests pensament potser ens farà una m ica més humils.

"Els que saben fer, fan; els que no saben fer, fan classe; els que no saben fer classe, fan classe als professors i els que no saben fer classe als professors es dediquen a la política."

dijous, 23 d’octubre de 2008

PENSAMENTS


Pol, Xavier i Txell,
blau, verd i vermell.

Txell, Pol i Xavier,
pedra, tisores, paper.

Xavier, Txell i Pol,
estrella, lluna i sol.

dimecres, 22 d’octubre de 2008

UNS MOMENTS DE POESIA

Avui vull recordar uns versos entranyables:

Palabras para Julia

(José Agustín Goytisolo)


--------------------------------------------------------------------------------

Tú no puedes volver atrás
porque la vida ya te empuja
como un aullido interminable.

Hija mía, es mejor vivir
con la alegría de los hombres,
que llorar ante el muro ciego.

Te sentirás acorralada,
te sentirás perdida o sola,
tal vez querrás no haber nacido.

Yo sé muy bien que te dirán
que la vida no tiene objeto,
que es un asunto desgraciado.

Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.

Un hombre solo, una mujer
así tomados, de uno en uno,
son como polvo, no son nada.

Pero yo cuando te hablo a ti,
cuando te escribo estas palabras,
pienso también en otros hombres.

Tu destino está en los demás,
tu futuro es tu propia vida,
tu dignidad es la de todos.

Otros esperan que resistas,
que les ayude tu alegría,
tu canción entre sus canciones.

Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.

Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino, nunca digas
no puedo más y aquí me quedo.

La vida es bella, tú verás
como a pesar de los pesares
tendrás amor, tendrás amigos.

Por lo demás no hay elección
y este mundo tal como es
será todo tu patrimonio.

Perdóname, no sé decirte
nada más, pero tú comprende
que yo aún estoy en el camino.

Y siempre siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.

(José Agustín Goytisolo)

dilluns, 13 d’octubre de 2008

CALDRIA REFLEXIONAR!

La situació que descriu l'autor d'aquest article a l'AVUI ens hauria de fer rumiar a tots, especialment a les autoritats polítiques i educatives.EN DIRECTE
Els altres alumnes
Xavier Gual


Quaranta anys després que Paco Candel radiografiés la immigració andalusa, murciana, gallega i extremenya a Catalunya, la situació actual és força més complexa. Els nous catalans que arriben també són pobres, però de tot el món. Marroquins, gambians, veneçolans, xinesos, pakistanesos... fan les feines que no vol fer ningú i els seus fills s'acumulen als centres públics. Hi ha instituts on tots els cognoms són estrangers i el contacte amb alumnes autòctons és inexistent. El professor es perd enmig d'una barreja de cultures i llengües, impotent i sense intèrpret. La quantitat desborda les previsions i en alguns municipis trobem alumnes sense plaça. Amb aquest perfil avançar en els plans de millora és complicat per no dir impossible. Per sort, funcionen les aules d'acollida, encara que només cobreixen els que no entenen ni català ni castellà. Molts dels seus pares tampoc saben l'idioma, i alguns amb prou feines llegeixen i escriuen. La direcció dels centres hi posa voluntat i vigila que no es formin guetos ni bandes. Molts nouvinguts reclamen els seus drets, però no sempre tenen clars els deures de la terra que els acull. D'altres directament menyspreen la cultura i la llengua autòctona. Tot això, i més, bull a les aules mentre l'administració exigeix millorar les estadístiques. La diversitat pot ser enriquidora, però l'acumulació indiscriminada és indigesta per molt ciutadà del món que es vulgui ser. Com diuen en alguns centres, es tracta d'arribar sencers a final de curs, i no se'ns pot demanar més.

diumenge, 5 d’octubre de 2008

AIXÒ SÍ QUE ÉS TEATRE!

Avui volem recomanar una obra que pot agradar a tot el públic interessat en un teatre on el text en sigui el fonament, i el muntatge, la direcció i la interpretació en siguin el complenent necessari per assolir el grau d'obra d'art.
Creiem que en Josep Maria Pou ha aconseguit el "miracle". Cal felicitar-lo per tot l'esforç que li haurà representat muntar una obra d'aquest calibre. El tetx et manté en tensió constant per la densitat i qualitat dels diàlegs. La interpretació, genial. La veterania de la Maife Gil i la del mateix Pous impressiona: magistrals. Però és que hi ha un pomell de joves artistes als quals el director ha sabut treure un partit increïble: interpreten de meravella, vocalitzen a la perfecció, canten, toquen el piano i viuen l'obra intensament.
El dia que vam anar al Goya, al final de la representació, el teatre s'ensorrava dels aplaudiments. Al torn de les inacabables salutacions, públic i intèrprets es fonien en una comunió que feia anys que no veia al teatre: únic, inenarrable.
Crec que hi ha obra per uns quants mesos. de tota manera, no espedreu massa. Aneu a veure de seguida que pugueu ELS NOIS D'HISTÒRIA.
















Personalitzar el web per:
Barcelona Madrid Totes les poblacions




Notícies

Cartellera

El més...

Entrevistes

Webs recomanats

Recerca avançada





> Índex > Teatre > Espectacles

















Espectacle







Els nois d'història
Del 04/10/08 al 02/11/08

Director: Josep Maria Pou
Intèrpret/s: Josep Maria Pou, Maife Gil, Josep Minguell, Nao Albet, Jordi Andújar, Javier Beltran, Oriol Casals, Alberto Díaz, Xavi Francès, Llorenç González, Jaume Ulled, Ferran Vilajosana.
Autor: Alan Bennett
Horaris: Segons dia
Preus: De 22 a 28 Euros










Els nois d'història és un dels millors textos de Bennett, una comèdia immensament divertida sobre el valor i el sentit de l'educació. Un text tan profund com brillant, tan commovedor com reflexiu. L'obra se situa en una escola anglesa d'educació secundària, on un grup de joves es preparen per als exàmens d'ingrés a Oxford i Cambridge. Aquesta situació permet a l'autor qüestionar si l'educació s'entén com un camí cap a l'èxit o com un camí cap al coneixement i la maduresa vital. Es va estrenar el 2004 al Teatre Nacional de Londres sota la direcció de Nicholas Hytner i va causar sensació només posar-se en escena, fent després temporada a Broadway i acaparant nombrosos guardons, entre els quals sis premis Tony i tres

divendres, 3 d’octubre de 2008

ON I AMB QUI EL PARLARAN ?


Aquestes primeres setmanes de curs em faig càrrec durant algunes hores d'un grup d'alumnes nouvinguts, procedents de Hispanoamèrica. La meva tasca consisteix en introduir-los en les qüestions més bàsiques i pràctiques del nostre idioma per tal que es puguin incorporar al curs d'ESO que per edat els correspon (són alumnes de 12,13 i 14 anys).
És una tasca realment atractiva i gratificant. Dóna gust veure com s'apliquen y amb quines ganes van aprenent, a pesar de les dificultats que representa el Català per a ells, sobretot a l'hora de pronunciar. Peró anem avançant i dintre de poques setmanes tindran le base per seguir les classes amb certa normalitat. He procurat que a més de l'escola entrin en contacte amb la nostra llengua a través de la televisió i sovint es miren el K33 de la Televisió de Catalunya.
Però hi ha un problema greu a l'hora d'aconseguir que visquin una mica el català. Al barri que viuen -Pubilla Casas, L'Hospitalet- i en els ambients que ells freqüenten difícilment sentirán en tot el dia una paraula en català. Tot el que aprenen a l'escola queda descontextualitzat. Anant pel carrer pràcticament mai sentiran parlar el nostre idioma. ¿Com ho hem de fer per fer-los veure que el català és una cosa pràctica i necessària? No ho sé pas. A mi només se m'acut que podria ajudar-hi l'actitud militant de totes les persones catalanoparlants del barri: sempre ens haurien de dirigir en català als nouvinguts; i ho hauríem de fer pacientment, tot el poc a poc que calgui perquè ens entenguin. També ho haurien de fer els funcionaris de les institucions públiques on s'adrecen a cercar informació o documents.
Ja sé que això no és una solució definitiva, però seria com un granet de sorra. Atès que aquí els catalanoparlants som una minoria, almenys que es noti que hi som. Passar-se al castellà a la primera de canvi crec que és una mala cosa.

ON I AMB QUI EL PARLARAN ?

diumenge, 28 de setembre de 2008

AVIS I NÉTS A PALAMÓS

CURS NOU, VIDA NOVA

Després d’una llarga pausa ens retrobem de nou en aquestes pàgines.
Per a tots els que vivim en el món educatiu són temps d’incerteses i també sovint, de desconcert (o de perplexitat per usar un terme que ara està de moda).
De fet ho són per a tothom: només cal que donem un cop d’ull als mitjans de comunicació.
Cal que en aquests moments difícils que ens ha tocat viure mantinguem la serenitat. A les escoles se’ns presenten uns reptes considerables. Estem pendents de l’aprovació de la primera Llei d’Educació Catalana que pot ser una magnífica eina per encaminar bé el futur, de manera que les relacions educatives de les noves generacions es puguin desenvolupar en un marc estable. Per aquesta raó caldria que tots anéssim junts a l’hora d’aprovar i implementar la futura Llei.
Però a la vista de com van les coses no sé si podem ser massa optimistes. Ja hi ha sèrie de sindicats que abans de l’aprovació al Parlament de la Llei, l’han considerat casus belli i han plantejat vagues i manifestacions en contra.
Sembla que aquests agents socials volen fer creure a la població que l’objectiu principal de la Llei d’Educació Catalana és la potenciació de l’escola concertada en detriment de la pública. En realitat el que aconsegueixen és crear un nou enfrontament entre els dos sectors.
Particularment he estat molt crític amb tota la parafernàlia educativa que ha muntat el PSOE (amb la col.laboració de CiU) des de la LODE i la LOGSE fins a la darrera LOE. Penso que gran part del desgavell que viu l’escola actualment té l’origen en les incongruències i falsos progressismes de la legislació socialista i en la política de fer volar coloms de l’administració educativa catalana al llarg de les últimes dècades: normes, normes, normes; paperassa, paperassa, paperassa, burrocràcia, burrocràcia, burrocràcia... Anys i anys dictant disposicions una sèrie de gent que si mai han trepitjat una aula, fa tants anys, que ni se’n recorden.
I ara hem arribat a un punt en què s’intenta fer foc nou amb una Llei d’Educació Catalana i resulta que els manaies d’alguns sindicats ja es disposen a posar-hi pals a les rodes. Quin país!
¿És tan difícil anar tots a una almenys un cop a la vida?¿No som capaços d’establir entre tots unes bases mínimes i, a partir d’aquí, començar a treballar?¿No n´hi ha prou de falsos enfrontaments entre escola pública i concertada?
Fa més de quaranta anys que treballo a la que actualment és escola concertada i sempre he sentit el màxim respecte envers la pública. Entre tots ho hem de fer tot. És absurd parlar en general de privilegis. Ni tan sols respecte a un tema tan polèmic i actual com és el percentatge d’alumnes nouvinguts que hi ha a cada sector. Ja sabem que globalment n’hi ha més a l’escola pública, però, ¿em voleu explicar si les escoles públiques de les zones benestants tenen la mateixa ratio d’immigrants “pobres” que les públiques de Collblanc o La Torrassa?
No és tan fàcil resoldre aquesta qüestió perquè, dissortadament, hi ha pobres i rics i hi ha barris alts i baixos (encara que dir això avui no sigui políticament correcte). Per molt que ens preocupi l’igualitarisme, crec que és pràcticament impossible aconseguir que les escoles del Raval i les de Pedralbes acullin el mateix percentatge de nouvinguts amb necessitats educatives especials. El que sí que hem de procurar és que les escoles de les zones més deprimides socialment –públiques o concertades- comptin amb els mitjans humans i materials adequats per complir la seva tasca.
Si volem tendir a la justícia social i a la qualitat educativa crec sincerament que la nova llei pot posar els fonaments per aconseguir-ho, sempre que l’Administració educativa sàpiga tocar de peus a terra i tots els agents socials i educatius treballem en la mateixa direcció. ¿Per què no ho intentem?

dimecres, 4 de juny de 2008

TÉ RAÓ EN BILL GATES?

Avui us ofereixo una adaptació breu, en forma de decàleg, d'unes paraules atribuïdes a Bill Gates. Estan en Castellà i crec que no cal traduir-les. Encara que no s'ha introduït oficialment la tercera hora de Castellà a les nostres escoles, penso que ho entendrem bé. Per cert, ¿fins quan seguirà fent el ridícul el nostre Govern?. ¿No se n'adonen que tot això que han muntat sobre la tercera hora de Castellà és patètic?



BILL GATES, CREADOR DE MICROSOFT, DIO UNOS CONSEJOS A UN GRUPO DE ALUMNOS DE SECUNDARIA EN UNA ESCUELA AMERICANA. AQUÍ ESTÁN, RESUMIDOS:

1.-La vida no es fácil, acostúmbrate a ello.
El mundo no está preocupado
por tu autoestima.
El mundo espera que hagas algo
útil por él ANTES
de sentirte bien contigo
mismo.
2.-No ganarás 20.000 $ al mes
nada más salir de la escuela.
No serás vicepresidente de una empresa con coche y teléfono a tu disposición,.
3.-Si crees que tu profesor es duro,
espera a tener un Jefe.
Él no tendrá piedad de ti.
4.-Empezar con trabajos duros o trabajar los festivos no es ser lo último en la escala social.
Tus abuelo o tus padres tal vez lo hicieron y ellos lo vieron como una oportunidad.
5.-Si fracasas, no es culpa de tus padres.
Por tanto no te lamentes de sus errores, aprende de ellos.
6.- Está muy bien que critiques a los mayores por todo lo que han hecho mal y que quieras arreglar el mundo, pero antes intenta arreglar tus propias cosas y limpiar tu propia habitación..
7.-La escuela puede haber eliminado el valor del esfuerzo , pero la vida no es así. En algunas escuelas no se repite curso con varios suspensos y se dan muchas oportunidades para aprobar.
Esto no se parece en nada a la vida real. Si fallas, estás despedido. Así que hay que esforzarse en hacer las cosas bien.
8.- La vida no está dividida en trimestres.
Tú no tendrás siempre los veranos libres y
es poco probable que otros empleados
te ayuden a cumplir tus tareas
al final de cada período.
9.- La televisión NO es la vida real.
En la vida real, las personas tienen que
dejar el bar o la discoteca
e ir a trabajar.
10.- Sé considerado con los que muchos llaman empollones (aquellos estudiantes que cumplen con su obligación y a los que algunos llaman tontos).
Existe una gran probabilidad de
que tengas que trabajar PARA uno de ellos, porque en la vida prosperarán más que los que pierden el tiempo en la escuela.

Bill Gates.

dilluns, 2 de juny de 2008

UN ADÉU ESPERANÇAT

PARAULES DE COMIAT AL CONSELL ESCOLAR DE L’HOSPITALET

Després de molts anys d’estar present a les reunions al voltant d’aquesta taula, arriba el moment del comiat. Hem de deixar pas a nova gent amb noves idees.

Formar part d’aquest Consell ha estat un honor per a una persona com jo que porta uns 50 anys vivint a L’Hospitalet i 45 anys seguits ensenyant i educant a cavall dels barris de Can Serra i Pubilla Cases.

He pogut veure diferents regidors (un record especial per a la Montserrat) i diferent personal responsable de l’àrea d’Educació (un record també per a la Patrícia). El meu reconeixement per a tots els que avui formen l’equip d’aquesta Àrea. Crec sincerament que el regidor hauria d’estar ben orgullós de tenir al seu servei persones de tanta vàlua i dedicació.

Amb tots ells i amb tants companys de l’escola pública I concertada he col.laborat amb l’objectiu de millorar l’educació a la nostra ciutat.
Hem defensat sovint posicions no coincidents I jo ho he fet sempre des de la passió que he sentit I sento per l’educació i des de la convicció que la llibertat, la responsabilitat i la justícia, en el nostre camp, com en tots els altres, han de ser la máxima aspiració dels que treballem a l’escola.

Crec sincerament que només una educació integral pot fer veritablement lliures els nostres fills i néts.
I l’educació integral passa per aconseguir que nois i noies, amb l’esforç, la tenacitat i la perseverança esdevinguin persones preparades.
Em fa l’efecte que massa sovint caiem en el parany de facilitar en excés les coses als nostres infants i als nostres joves.
Penso que cal redreçar el rumb que portem: el nostre país necessita generacions que quan prenguin el relleu de les actuals tinguin uns objectius més elevats.
Correm el perill de no poder superar el carreró sense sortida en què ens hem anat posant, el carreró que representa una societat egoista, materialista i consumista. Una societat que aparentment ens ho dóna tot, però que en realitat ens pren allò que és més esencial per a l’home.

Cal dedicar tot el nostre potencial a oferir uns ideals encoratjadors al nostre jovent i mostrar-los unes referències clares que contrarrestin els efectes perniciosos dels models que els ofereixen bona part de la societat adulta i dels mitjans de comunicació i d’oci.

A la cita clássica de “la veritat us farà lliures” jo hi afegiria un a máxima educativa que hem de ser capaços de transmetre a pares i fills: “Només l’estudi, la cultura i una preparació intel.lectual profunda i crítica us farà lliures”.

Gràcies a tots i perdoneu si m’he estès massa.
Resto a la vostra disposició.
L’Hospitalet, 2 de juny de 2008

dimarts, 20 de maig de 2008

MEDITACIÓ

A continuació us exposo el treball que hem fet a la classe de Tutoria de 4t ESO aquesta setmana



Et proposem que meditis una estona sobre un tema força complicat. Després fes una composició explicant els teus sentiments, creences, opinions i tot el que creguis convenient al voltant de la pregunta que es planteja. Exposa les teves idees amb seriositat. Ja sabem que et demanem una cosa difícil. Fes-ho simplement com una reflexió sobre un tema tan delicat i tan difícil d’explicar com és el de la reacció de les persones davant la mort.

¿Què faries durant un dia si sabessis amb seguretat que l’endemà t’havies de morir?

diumenge, 18 de maig de 2008

ROGER MAS: EL PLAER DE LA MÚSICA I LA PARAULA


Escoltant el nou treball d'aquest artista es pot passar una estona molt i molt agradable.



Les paraules de Mossèn Cinto Verdaguer embolcallades amb la música de Roger Mas constitueixen un plaer extraordinari. Us recomanem molt vivament aquest CD.










I TOCA, EN SOSTRES?

Crec que por ser força interessant reflexionar uns moments sobre el problema de fons que tracta en Salvador Sostres.

"Cleca dels nostres avis (Article de l'AVUI)

Vodria el retorn de la cleca. De tant voler dialogar amb els infants, de tant dir que els mestres hi són per ensenyar però també per aprendre’n, dels alumnes, això s’ha convertit en una casa de barrets absoluta i total. El respecte es veu com un arcaisme totalitari i l’exercici de l’autoritat com la mà armada del pitjor grup armat. Que torni la cleca ni que només sigui durant un temps, la cleca /revulsiu que fa reaccionar les inèrcies adormides. Que torni el càstig físic contra tanta immundícia, el filat electrificat dels camps per deturar la cabra. Els límits són imprescindibles per qualsevol aprenentatge, sobretot si parlem d’infants. Contra tant principi vulnerat, contra tanta autoritat desautoritzada, contra tanta propaganda llibertària, cal tornar a començar. I al principi fou un ase i un pastor que l’endreçava a cops de branca. Hem de tornar al principi perquè l’esquerra relativista i igualitària ha degradat de tal manera els usos socials que cap ressort no queda intacte i tots els models estan pervertits. Tenim malmesa l’esperança. Aquesta devastació mortal propaga la degradació de la condició humana, abarateix els somnis, tot ho torna tenebra de hienes i l’ànima es rebaixa com si fos unça de carn en un mercat. El rictus del rigor, el prestigi de l’exigència, la tenacitat del compromís. Una cleca. Pam! Que torni la cleca a restaurar l’ordre des de baix. Des de les beceroles, com abans. La cleca entranyable que enforteix voluntats i dóna vigor als esperits endormiscats. La cleca dels nostre avis, que cresqueren agraïts i temorosos de Déu, i és així que foren excel·lents i continguts: savis, generosos, pares exemplars i avis juganers. Sang, suor i llàgrimes; i pols d’estel."

dimarts, 13 de maig de 2008

US RECOMANEM UNA OBRA EXCEL.LENT

GermanesDel 13/05/08 al 08/06/08Director: Carol LópezIntérprete/s: Amparo Fernandez, Maria Lanau, Montse Germán, Aina Clotet, Marcel Borràs, Paul BerrondoHorarios: Según díaPrecios: De 22 a 26 Euros

'Hermanas, hoy hace un año que el padre murió'. Este es el inicio de Las tres hermanas de Txékhov. Las hermanas nacen el día que entierran al padre. Y toda la familia se reúne en la casa que tienen en el campo. Tres hermanas que pese a no soñar en Moscú tienen alma rusa, siempre a la búsqueda de algo mejor. Una madre muy mediterránea, un hijo adolescente, un marido que es exmarido y un auténtico príncipe azul. Una familia que se esconde bajo la apariencia de una cierta normalidad, pero donde todos sus miembros ocultan sus secretos e, incluso, alguna perversidad. " name=descripcion>

'Hermanas, hoy hace un año que el padre murió'. Este es el inicio de Las tres hermanas de Txékhov. Las hermanas nacen el día que entierran al padre. Y toda la familia se reúne en la casa que tienen en el campo. Tres hermanas que pese a no soñar en Moscú tienen alma rusa, siempre a la búsqueda de algo mejor. Una madre muy mediterránea, un hijo adolescente, un marido que es exmarido y un auténtico príncipe azul. Una familia que se esconde bajo la apariencia de una cierta normalidad, pero donde todos sus miembros ocultan sus secretos e, incluso, alguna perversidad.
¿Lugar ?Local/Sala: La VillarroelDirección: Villarroel, 87Población: Barcelona

¿Cómo llegar?

Ver mapa

divendres, 9 de maig de 2008

TEATRE A L'ESCOLA

Ja fa més de 30 anys que es va fundar el Grup de Teatre FAX. Des d'aleshores centenars de nois i nois n'han format part. Avui us presentem el que hem fet aquesta temporada. Les representacions es van fer al Centre Cultural La Bòbila de l'Hospitalet. Algun dia us explicarem més coses sobre la història del nostre grup teatral.
EL PRINCIPITO
de Antoine Saint-Exupéry,
Os presentamos unas breves escenas de este clásico
universal, adaptado especialmente para ser representado
por el Grupo Teatral FAX. Nos gustaría haceros
soñar y meditar por unos momentos y que, después de
ver la representación, os animarais a leer este
maravilloso libro, si no lo habéis hecho ya. El Principito
ha hecho emocionar a millones de niños y adultos de
todo el mundo, desde hace más de cincuenta años.
Reparto por orden de intervención
Voz en off: Tània Carmona
Aviador: Talía Rivas
Principito: Íngrid Giménez
Jefe Estación: Patricia Sánchez
Hombre de negocios: Alba Rubio
Zorro: Laura Romero
................................................................................................................
EQUIP TÈCNIC
Decorats i Atrezzo: Mayte Ortega i Jordi Abadías
Apuntadora: Estefanía Peñalver
Maquillatge: Rut Moliné.
Ajudants: Eva Lloria, Atalia Quevedo, Sandra Dolz
Vestuaris: Mares dels alumnes
Tècnics: Anna Alfonso, Selene Maldonado i
Carla Díaz
Coordinació general: Joan Pallarès Pujol
BLANCANEUS I ELS SET NANS
Us presentem una adaptació teatral del popular conte
infantil. No és la primera vegada que el nostre Grup
representa aquesta coneguda història. Desitgem que us
agradi a tots, petits i grans.
Repartiment per ordre d’intervenció
Narradores: Ariadna Moreno i Ainhoa Abad
Madrastra: Patricia Sánchez
Donzella: Laura Romero
Blancaneus: Tània Carmona
Príncep: Xavier López
Majordom: Ramón Ortiz
Llenyataire: Aitor Capel
Nan I: Elena Navas
Nan II: Talía Rivas
Nan III: Alba Rubio
Nan IV: Íngrid Giménez
Nan V: Carla Gamero
Nan VI: Judith Giménez
Nan VII: Sergi García
Bruixa: Elisenda Conde
DANSA: “Contigo en la distancia”
Alumnes de 4t, 5è i 6è de Primària, dirigits per la
senyoreta Adela Ortega.
POESIA: Breu recital poètic
A càrrec d’ alumnes de 4t i 5è de Primària, dirigits per la
senyoreta Anna Subirana.
-Reservat el dret d’admissió

Grup de Teatre FAX

Algunes imatges de les actuacions del curs 2006-2007
Amb la collaboració de l’Ajuntament de L’Hospitalet
Centre Educatiu FAX
Activitats culturals
Representacions teatrals a càrrec del
Grup Teatral FAX
EL PRINCIPITO
de Antoine Saint-Exupéry
adaptació teatral de Joan Pallarès
BLANCANEUS I ELS SET NANS
conte popular
adaptació teatral de Joan Pallarès
POESIA: BREU RECITAL POÈTIC
Alumnes Primària
DANSES: AERÒBIC
Taller de Dansa
3 i 4 d’abril de 2008
Sala de Teatre del Centre Cultural la Bòbila
L’HOSPITALET DE LLOBREGAT

NOTICIES D'UN EXALUMNE

He tingut notícies d'un exalumne el record del qual sempre he tingut molt viu. Viu a Madrid i es dedica a la publicitat. Les seves paraules són com aquella poció màgica que et dóna forces i et fa seguir il.lusionat en l'apassionant tasca educativa. Gràcies, Cesarín.
"Hola, sr. Pallarès. Aquí le adjunto la cuña que, humildemente, le dediqué. Hombre, a lo mejor usted hubiera preferido una paletilla ibérica, pero uno, en su humildad, hace lo que puede. Je, je.Es una cuña de las que se utilizaron en la campaña electoral para el PSOE (nosotros se la hicimos). Entre ellas hubo una tanda de gente que dedicaba su voto (un abuelete se lo dedicaba al asistente social que le atendía a diario, etc) . También trabajamos para Gallardón, que conste, para Madrid 2016 (aunque éste nos cae algo peor, la verdad). Verá. Soy socio (minoritario, pero socio) de Sra. Rushmore, una agencia de publicidad que hemos tenido la suerte de que la consideren de las mejores del país. He ganado un montón de premios por ahí, y trabajamos para Coca Cola (el anuncio de las madres actual lo hemos hecho nosotros), Aquarius (el de la radio de los locos, y el del señor que hace una catedral con sus propias manos, también), el Comité Olímpico Internacional, ING, Mahou, El Corte Inglés, y muchos de los principales anunciantes del país. Ah, los anuncios del Atlético de Madrid, también...He tenido mucha suerte en la vida, créame. Después de pasarme 10 años repartiendo pollos con mi camioncito por los mercados de L’Hospitalet, por una potra descomunal entré en una agencia en Barcelona. De allí salté a la de Madrid, que en ese momento era la mejor que había. Cuando los jefes de ésta se escindieron para crear la actual, me llamaron. Yo apenas era un junior, pero debí caerles bien. En fin, una concatenación de casualidades y causalidades que me hacen sentir muy orgulloso. Sin tener estudios en el extranjero, ni MBA’s, y con un inglés de andar por casa he podido mantener el tipo en reuniones con el presidente mundial de Coca Cola, con Zapatero, con ministros y con tipos con muy buena paga (como dice mi madre). Y eso no es porque sí. Es porque de niño tuve la fortuna de estar con gente como usted (en especial) que no eran profesores, sino unos fantásticos educadores. Auténticos guías, personas buscando formar personas, muy por encima de la capital de Uganda o las balencias del antimonio. El resto es accesorio. ¿Cómo olvidar aquél señor larguirucho que los días de lluvia alteraba el orden de la clase, y decía de repente “¡Cálculo mental!”, chasqueaba los dedos y te apuntaba diciendo “ocho por siete”? ¿...Que nos enseñó el “Virolai”, y en general nuestras primeras aproximaciones a la cultura catalana? ¿...Que se montaba él solito obras de teatro, donde se aprende no sólo quién era Molière? ¿...Que además inventó el vocablo “cazurrini”? ¿...Que primaba tanto la creatividad?Usted siempre estará vivo, señor Pallarès. Hay una película que se llama “Un lugar en el mundo”, argentina, dirigida por Adolfo Aristarain y protagonizada por José Sacristan y Federico Luppi, y que se la recomiendo de todo corazón. En ella, Federico Luppi interpreta a un tipo que vive en la Patagonia y que busca aglutinar a los demás granjeros, no sólo para defender sus intereses frente a los caciques, sino también para formarles, educarles, hacerles pensar. José Sacristán le define como un tipo “frontera”, de los que te hacen ensanchar las lindes de tu personalidad. Pues bien, usted es un “frontera”, como él.Y hablando de la vida real, le contaré que estoy casado con una chica malagueña, guapísima, fantástica. Tenemos tres hijos, y varios tics nerviosos. Bruno tiene 5 años, Sarita tiene 3, y Teo 10 meses. Y ojalá supiera educarles como educa usted. Pero creo que no me sale.César.Por supuestísimo que me acuerdo de su mujer, sus hijas, etc. Propíneles un besazo king size de mi parte. Si vienen a Madrid (sí, TGV o AVE mediante), les invito a comer. Con su Comtessa de postre y todo. Y encantado."

dimecres, 20 de febrer de 2008

CENTENARIS

Volem recordar que aquest any celebrem dos centenaris molt importants: el naixement de MERCÈ RODOREDA i la inauguració del PALAU DE LA MÚSICA CATALANA.

Creiem que la millor manera de celebrar el naixement de l'escriptora és llegint alguna de les seves nombroses obres.
I per celebrar els cent anys del Palau no hi pot haver res millor que anar a sentir un concert a aquesta inigualable sala: submergir-se en la música en un marc arquitectònic únic.

dimarts, 19 de febrer de 2008

UNA BONA MANERA DE COMENÇAR...

Us explico la forma de començar les classes de Llengua i Literatura que he practicat al llarg dels darrers cursos, amb uns resultats molt satisfactoris:



Tercer curs ESO: Quan els alumnes entren a l'aula es troben dos refranys populars anotats a la pissarra. Els copien a la seva llibreta i el professor n'explica el signiticat i intenta relacionar-los amb fets om situacions actuals.

Quart curs ESO: Abans d'entrar els alumnes anotem a la pissarra dues expressions llatines conegudes amb la traducció al català. Els alumnes les anoten i el professor explica la vigència de les expressions i les situacions actuals en què es poden usar .



Hem comprovat que aquestes activitats fetes amb regularitat tres dies a la setmana al llarg de tot el curs proporcionen un excel.lent bagatge.



Exemples posats a la classe d'avui:

Refranys: Primer és l'obligació que la devoció. L'ocasió fa el lladre.

Expressions llatines: peccata minuta, per capita.



Bibliografia: DICCIONARI DE REFRANYS, Anna Parés Edicons 62

DICCIONARI DE LLATINISMES, Josep M. Escolà Edicions 62

dilluns, 18 de febrer de 2008

DIETARI

DIETARI (18 de febrer del 2008)

Per començar el blog us recomanarem un llibre:



"L'AMIC RETROBAT" de FRED UHLMAN



Es tracta d'una obra publicada el 1966 a Alemanya i de la qual se n'han fet força edicions en català. Actualment es pot trobar a totes les llibreries en edicions de butxaca.

És un novel.la curteta però intensa (no arriba a les 100 pàgines).

Crec que és molt recomanable com a lectura escolar per a alumnes adolescents. 4t ESO i Batxillerat. Aquest curs n'estem fem una lectura col.lectiva amb nois i noies de 4t d'ESO amb uns resultats força positius.

L'autor tracta amb una gran sensibilitat el tema de l'amistat i l'adolescència. L'acció es desenvolupa en l'època de l'ascensió al poder de Hitler i fa reflexionar sobre una qüestió encara ben actual: el racisme.

El llibre ofereix moltes possibilitats per abordar pedagògicament temes tan interesants per als adolescents com és ara l'amistat, la rivalitat, l'arrelament, les relacions amb els pares, la sensibilitat, la diferències religioses, etc.