CURS NOU, VIDA NOVA

Després d’una llarga pausa ens retrobem de nou en aquestes pàgines.
Per a tots els que vivim en el món educatiu són temps d’incerteses i també sovint, de desconcert (o de perplexitat per usar un terme que ara està de moda).
De fet ho són per a tothom: només cal que donem un cop d’ull als mitjans de comunicació.
Cal que en aquests moments difícils que ens ha tocat viure mantinguem la serenitat. A les escoles se’ns presenten uns reptes considerables. Estem pendents de l’aprovació de la primera Llei d’Educació Catalana que pot ser una magnífica eina per encaminar bé el futur, de manera que les relacions educatives de les noves generacions es puguin desenvolupar en un marc estable. Per aquesta raó caldria que tots anéssim junts a l’hora d’aprovar i implementar la futura Llei.
Però a la vista de com van les coses no sé si podem ser massa optimistes. Ja hi ha sèrie de sindicats que abans de l’aprovació al Parlament de la Llei, l’han considerat casus belli i han plantejat vagues i manifestacions en contra.
Sembla que aquests agents socials volen fer creure a la població que l’objectiu principal de la Llei d’Educació Catalana és la potenciació de l’escola concertada en detriment de la pública. En realitat el que aconsegueixen és crear un nou enfrontament entre els dos sectors.
Particularment he estat molt crític amb tota la parafernàlia educativa que ha muntat el PSOE (amb la col.laboració de CiU) des de la LODE i la LOGSE fins a la darrera LOE. Penso que gran part del desgavell que viu l’escola actualment té l’origen en les incongruències i falsos progressismes de la legislació socialista i en la política de fer volar coloms de l’administració educativa catalana al llarg de les últimes dècades: normes, normes, normes; paperassa, paperassa, paperassa, burrocràcia, burrocràcia, burrocràcia... Anys i anys dictant disposicions una sèrie de gent que si mai han trepitjat una aula, fa tants anys, que ni se’n recorden.
I ara hem arribat a un punt en què s’intenta fer foc nou amb una Llei d’Educació Catalana i resulta que els manaies d’alguns sindicats ja es disposen a posar-hi pals a les rodes. Quin país!
¿És tan difícil anar tots a una almenys un cop a la vida?¿No som capaços d’establir entre tots unes bases mínimes i, a partir d’aquí, començar a treballar?¿No n´hi ha prou de falsos enfrontaments entre escola pública i concertada?
Fa més de quaranta anys que treballo a la que actualment és escola concertada i sempre he sentit el màxim respecte envers la pública. Entre tots ho hem de fer tot. És absurd parlar en general de privilegis. Ni tan sols respecte a un tema tan polèmic i actual com és el percentatge d’alumnes nouvinguts que hi ha a cada sector. Ja sabem que globalment n’hi ha més a l’escola pública, però, ¿em voleu explicar si les escoles públiques de les zones benestants tenen la mateixa ratio d’immigrants “pobres” que les públiques de Collblanc o La Torrassa?
No és tan fàcil resoldre aquesta qüestió perquè, dissortadament, hi ha pobres i rics i hi ha barris alts i baixos (encara que dir això avui no sigui políticament correcte). Per molt que ens preocupi l’igualitarisme, crec que és pràcticament impossible aconseguir que les escoles del Raval i les de Pedralbes acullin el mateix percentatge de nouvinguts amb necessitats educatives especials. El que sí que hem de procurar és que les escoles de les zones més deprimides socialment –públiques o concertades- comptin amb els mitjans humans i materials adequats per complir la seva tasca.
Si volem tendir a la justícia social i a la qualitat educativa crec sincerament que la nova llei pot posar els fonaments per aconseguir-ho, sempre que l’Administració educativa sàpiga tocar de peus a terra i tots els agents socials i educatius treballem en la mateixa direcció. ¿Per què no ho intentem?