dijous, 28 d’octubre del 2010

CATALUNYA PLORA (o hauria de plorar)


Avui tenim dues raons per sentir-nos entristits:

S'ha mort Joan Solà, l'home que tant ha fet per mantenir la nostra llengua viva.

I els que volen que la nostra llengua mori poc a poc han obtingut una pírrica victòria davant d'un tribunal.

Hem de mantenir l'esperit i la voluntat del professor Solà: respectem la llengua de tothom, però també volem que respectin la nostra, la que ens van ensenyar els nostres pares.


dimecres, 20 d’octubre del 2010

DES DE GALÍCIA


Aquest Pont del Pilar hem passat uns dies a Galícia, convidats per la senyoreta Manolita i la seva germana Rosa. Han estat unes jornades inolvidables.

La senyoreta Manolita se'n recorda molt de tots els alumnes que van passar per les seves classes al llarg dels vint anys que va ser mestra del FAX.

Està força bé i porta una vida molt activa.

A tots us envia una abráçada molt forta.

dimecres, 6 d’octubre del 2010

RETROBAMENT

Després d'uns mesos tornem a penjar alguna cosa. Avui serà una frase que vaig sentir a una noia italiana molt eixerida, expublicitària i consultora (no recordo el nom), en el programa Singulars del Canal 33. Deia més o menys així: "Quan necessitis una mà que t'ajudi, no oblidis que la tens al final del teu braç."
Salutacions especials als alumnes de la promoció de 1975 que van fer un sopar trobada la setmana passada. Va ser molt emotiu retrobar-los després de tants anys. Una abraçada a tots.

dilluns, 21 de juny del 2010

GRÀCIES A TOTS!

Ara que ja han acabat de pasar l'anunci de Movistar per la tele i que tinc una estoneta de temps lliure vull fer unes quantes consideracions:
En primer lloc, donar públicament les gràcies a César García Flores perquè va pensar en mi, i se li va ocórrer fer-me un petit homenatge. Mai no li estaré prou agraït. Intentaré explicar el perquè.
Tots els que ens dediquem a l'apassionant món de l'educació tenim de tant en tant un dubte existencial: Tot allò que expliquem de paraula i que intentem inculcar amb el propi exemple, ¿té alguna utilitat i algun valor a mitjà i llarg termini? Sovint perdem la pista dels exalumnes i no sabem què ha estat la seva vida. En algunes ocasions sabem molt bé que hem fracassat com educadors perquè ens arriben notícies negatives d'algú que havia estat a les nostres aules. En molts casos seguim en contacte més o més esporàdic amb exalumnes o els seus pares i veiem com han evolucionat els nois i noies. Fins i tot amb alguns mantenim un contacte constant, ja que porten a l'escola els sus propis fills.
Comptat i debatut, en general, ens manca el retorn necessari per tenir constància de l'eficàcia de la nostra tasca.
Doncs bé, gràcies al "famós" anunci el retorn que he rebut ha estat extraordinari. Són dotzenes de mails i de comunicacions al Facebook que m'han deixat completament al.lucinat. Mai a la vida em podia imaginar unes paraules tant i tant afalagadores i entranyables.
Ara, després de prop de 46 anys de ser al FAX, he rebut una allau tan gran de paraules enternidores que em sento més que pagat per tot el que ha representat una vida dedicada a l'ensenyança (millor diria a l'educació).
No podeu imaginar tot el que sento i quin és el grau d'agraïment a tots els que m'heu escrit.
He procurat contestar personalment totes les comunicacions rebudes i no ho he pogut fer en l'extensió que us mereixeu. És possible que m'hagi descuidat involuntàriment de contestar algú.
Des d'aquí li demano disculpes.
Moltes, moltes gràcies a tots. Des dels que heu escrit de molt a prop fins als que ho han fet des de la llunyana Austràlia.
A tots us recordo i a tots us vull mostrar la meva estimació. Una abraçada
P.S.
I a tu, César, que has estat el detonant de tot aquest enrenou, encara que ja t'ho he dit personalment, t'ho repeteixo: mai no et podré pagar els moments de satisfacció que m'has proporcionat, i no ta sols a mi, sinó també a la meva esposa, a les meves filles i als meus néts.

dimecres, 26 de maig del 2010

dimarts, 25 de maig del 2010

ANUNCI MOVISTAR

Estic rebent dotzenes de missatges sobre l'anunci. De moment no puc contestar tots els mails i comentaris al Facebook. Procuraré fer-ho tan aviat com pugui.
Podeu consultar al Facebook de Movistar com va néixer la idea de fer l'anunci per part de l'exalumne César García Flores "Cesarín".
M'han dit que em donaran aviat l'spot televisiu. Quan el tingui el penjaré al Facebook, al Youtube i a aquest Blog. També mirarè de penjar-hi el video, que és una espècie de "making off" de l'anunci.
Gràcies a tots per les paraules amables que em feu arribar.

dimarts, 13 d’abril del 2010

HISTÒRIES DE TEATRE (Publicat a la revista Torxa)

(Aquest escrit està dedicat als pares de l’autor que, mentre van viure, no es van perdre cap representació del Grup Teatral FAX; a la seva esposa, que ha fet costat sempre a les aventures teatrals; a les seves filles, que van fomar part del Grup mentre van ser alumnes; i als seus néts, algun del quals ja sent el cuquet del teatre)
Corria l’any 1975 quan es va poder fer realitat una il.lusió llargament esperada: la formació d’un grup de teatre estable a la nostra escola.
Des d’aleshores han passat molt anys. Moltes promocions d’alumnes s’han anat incorporant a l’inicial projecte i, curs rere curs, hem seguit fent teatre. Fins avui.
Al voltant d’un miler d’alumnes de diferents edats -majoritàriament adolescents-
han format part del Grup Teatral FAX al llarg dels anys, bé actuant com artistes, bé
col.laborant com ajudants, apuntadors o tècnics.
Desenes d’obres representades, centenars de personatges viscuts, milers d’il.lusions acomplertes, milions de “nervis” més o menys controlats. Nits d’insomi pensant en aquella frase que no ens sortia, estones de mal d’estòmac abans d’aparèixer a l’escenari, hores dures de repetició d’aquella escena no ens quedava prou rodona, bronques per la manca de concentració o de seriositat durant els assaigs...
Però tot això i qualsevol altre inconvenient queda oblidat o esborrat. Tot ho compensa aquell moment màgic en què cau el teló i sonen els aplaudiments. Aquells aplaudiments són com una música celestial que ens eleva l’esperit i ens fa sentir unes emocions que només poden sentir els que viuen i estimen el teatre.
Al llarg de la nostra dilatada trajectòria, hem muntat obres breus i més extenses; autors coneguts i desconeguts, clàssics i moderns (gràcies senyor Molière, gràccies senyor Shakespeare, gràcies senyor Cervantes, gràcies senyor Folch i Torras, gràcies a tots).
Hem actuats a diferents llocs: a la Sala d’Actes de la pròpia escola, al Centre Catòlic, a l’Auditori Barradas, al Centre Cultural Sant Josep, i, darrerament, ho hem fet al Centre Cultural Municipal de La Bòbila. (Un incís: A La Bòbila hi hem trobat el nostre lloc ideal. Esperàvem amb candelestes que el nostre Ajuntament construís un equipament així al barri i la veritat és que a La Bòbila ens hi trobem com a casa (gràcies Ricard, gràcies Ariadna, gràcies Vicenç).
Des dels primers moments hem representat obres en català i en castellà, sense quotes, sense imposicions, al nostre aire, amb total llibertat, procurant sempre que l’idioma fos una eina de convivència i d’enriquiment; mai d’exclusió ni d’enfrontament. Mai no hem tingut cap problema, al contrari; moltes vegades ens han felicitat pel nivell i la perfecció del català dels nostres alumnes castellanoparlants habituals.
El nostre Grup sempre ha estat obert a tothom. A tall d’exemple volem dir que aquest any en formaven part alumnes procedents de Sudamèrica i del Marroc.
Des de sempre hem cregut que el teatre és una activitat immillorable per complementar la formació integral del nostre alumnat. A través de la interpretació escènica es poden aconseguir una sèria d’habilitats i actituds que ajuden a conformar la personalitat dels nois i noies. Mitjançant el teatre es fomenta el gust per l’art en general, l’amor a la paraula ben dita, el valor del treball en equip, la capacitat d’esforç per a la memorització de textos, el compromís en col.laborar per fer un producte ben acabat, el respecte que es mereix el públic (tant infantil com adult), el valor de l’autodisciplina quan es forma part d’un grup, el domini de la tensió per superar la por “d’enfrontar-se” amb el públic, la millora de la pròpia capacitat expressiva (oral i gestual) i, probablement, moltes altres coses.
De la cantera del nostre grup teatral n’han sortit vocacions artístiques que després han quatllat en escenaris amateurs i fins i tot professionals. Però no ha estat aquest el nostre objectiu, tot i que ens ha agradat veure exalumnes damunt de diferents escenaris.
El nostre veritable objectiu es pot considerar assolit cada vegada que ens trobem alguns exactors del Grup de Teatre FAX (els de les primeres promocions tenen cap a cinquanta anys) que ens diuen que no han oblidat el pas per l’escenari del nostre Centre i que l’art de la interpretació els ha ajudat força en la seva vida personal i en la seva activitat professional.
Un detall: aquest any hem comptat amb la presència d’una invitada especial a una de les nostres representacions. La Inspectora de Zona del Departament d’Educació de la Generalitat, la senyora Carme Miguel ens va acompanyar i va felicitar efusivament tots els artistes i tècnics del nostre Grup Teatral.
Ens plau anunciar que aquesta temporada s’ha incorporat al Grup la professora Francesca Verdú, que partir d’ara s’ha brindat per assumir-hi responsabilitats.
Tots estem cridats a colaborar perquè la llavor no es perdi i que el Grup Teatral FAX segeuixi fent la seva tasca per molts anys més.
Cal agrair el recolzanmnet constant de la direcció de l’escola, l’entusiasme de tants alumnes, de les mares que han col.laborat sempre amb els vestits, del professorat (gràcies, Mayte, per tants i tants decorats; gràcies, Jordi, pels muntatges audiovisuals; gràcies, Gemma, per la música; gràcies, Anna, pels poemes; gràcies, Asunción; per les Sevillanes; gràcies, Adela pels balls).
I com que no em voldria deixar ningú, gràcies a tots i... endavant!
(Joan Pallarès Pujol)

dilluns, 22 de març del 2010

TEATRE TEMPORADA 2010


LLEGIU-LO ATENTAMENT, ELS PARES (article de Leopoldo Abadía)

Qué mundo vamos a dejar a nuestros hijos? Me importa muy poco
Me escribe un amigo diciendo que está muy preocupado por el futuro de sus nietos. Que no sabe qué hacer: si dejarles herencia para que estudien o gastarse el dinero con su mujer y que “Dios les coja confesados”.

Lo de que Dios les coja confesados es un buen deseo, pero me parece que no tiene que ver con su preocupación.
En muchas conferencias, se levanta una señora (esto es pregunta de señoras) y dice esa frase que me a mí me hace tanta gracia: “¿qué mundo les vamos a dejar a nuestros hijos?” Ahora, como me ven mayor y ven que mis hijos ya está crecidos y que se manejan bien por el mundo, me suelen decir “¿qué mundo les vamos a dejar a nuestros nietos?”

Yo suelo tener una contestación, de la que cada vez estoy más convencido: “¡y a mí, ¿qué me importa?!” Quizá suena un poco mal, pero es que, realmente, me importa muy poco.

Yo era hijo único. Ahora, cuando me reúno con los otros 64 miembros de mi familia directa, pienso lo que dirían mis padres, si me vieran, porque de 1 a 65 hay mucha gente. Por lo menos, 64.

Mis padres fueron un modelo para mí. Se preocuparon mucho por mis cosas, me animaron a estudiar fuera de casa (cosa fundamental, de la que hablaré otro día, que te ayuda a quitarte la boina y a descubrir que hay otros mundos fuera de tu ciudad, tu pueblo, de tu calle y de tu piso), se volcaron para que fuera feliz…y me exigieron mucho.

Pero ¿qué mundo me dejaron? Pues mirad, me dejaron:

1.La guerra civil española
2. La segunda guerra mundial
3. Las dos bombas atómicas
4. Corea
5. Vietnam
6. Los Balcanes
7. Afganistán
8. Irak
9. Internet
10. La globalización …………………….

Y no sigo, porque ésta es la lista que me ha salido de un tirón, sin pensar. Si pienso un poco, escribo un libro. ¿Vosotros creéis que mis padres pensaban en el mundo que me iban a dejar? ¡Si no se lo podían imaginar!

Lo que sí hicieron fue algo que nunca les agradeceré bastante: intentar darme una muy buena formación. Si no la adquirí, fue culpa mía.

Eso es lo que yo quiero dejar a mis hijos, porque si me pongo a pensar en lo que va a pasar en el futuro, me entrará la depre y además, no servirá para nada, porque no les ayudaré en lo más mínimo.

A mí me gustaría que mis hijos y los hijos de ese señor que me ha escrito y los tuyos y los de los demás, fuesen gente responsable, sana, de mirada limpia, honrados, no murmuradores, sinceros, leales,…Lo que por ahí se llama “buena gente”.

Porque si son buena gente harán un mundo bueno. Y harán negocios sanos. Y, si son capitalistas, demostrarán con sus hechos que el capitalismo es sano. (Si son mala gente, demostrarán con sus hechos que el capitalismo es sano, pero que ellos son unos sinvergüenzas.)

Por tanto, menos preocuparse por los hijos y más darles una buena formación: que sepan distinguir el bien del mal, que no digan que todo vale, que piensen en los demás, que sean generosos…En estos puntos suspensivos podéis poner todas las cosas buenas que se os ocurran.

Al acabar una conferencia la semana pasada, se me acercó una señora joven con dos hijos pequeños. Como también aquel día me habían preguntado lo del mundo que les vamos a dejar a nuestros hijos, ella me dijo que le preocupaba mucho más qué hijos íbamos a dejar a este mundo.

A la señora joven le sobraba sabiduría, y me hizo pensar. Y volví a darme cuenta de la importancia de los padres. Porque es fácil eso de pensar en el mundo, en el futuro, en lo mal que está todo, pero mientras los padres no se den cuenta de que los hijos son cosa suya y de que si salen bien, la responsabilidad es un 97% suya y si salen mal, también, no arreglaremos las cosas.

Y el Gobierno y las Autonomías se agotarán haciendo Planes de Educación, quitando la asignatura de Filosofía y volviéndola a poner, añadiendo la asignatura de Historia de mi pueblo (por aquello de pensar en grande) o quitándola, diciendo que hay que saber inglés y todas estas cosas.

Pero lo fundamental es lo otro: los padres. Ya sé que todos tienen mucho trabajo, que las cosas ya no son como antes, que el padre y la madre llegan cansados a casa, que mientras llegan, los hijos ven la tele basura, que lo de la libertad es lo que se lleva, que la autoridad de los padres es cosa del siglo pasado. Lo sé todo. TODO. Pero no vaya a ser que como lo sabemos todo, no hagamos NADA.

P.S.
1. No he hablado de los nietos, porque para eso tienen a sus padres.
2. Yo, con mis nietos, a merendar y a decir tonterías y a reírnos, y a contarles las notas que sacaba su padre cuando era pequeño.
3. Y así, además de divertirme, quizá también ayudo a formarles.

dimarts, 23 de febrer del 2010

UN EXEMPLE PER A TOTS: EL DOCTOR MOISÈS BROGGI

Crec que aquest veritable savi ens pot ensenyar moltes coses. Està a punt de complir els 102 anys i la seva lucidesa ens deixa colpits. Us recomanem els seus dos llibres de memòries. Us oferim alguns fragments de l'entrevista publicada ahir a El Periódico. Està proposat com a Català de l'any. Penso que el títol seria ben merescut.

En què nota el pas dels anys?
Amb l'edat, la ment ha anat creixent i el cos minvant (...)
Com es conserva el cervell?
Es conserva pensant, sense parar. A mi m'interessen les coses. Estic convençut que si m'assegués en una cadira sense fer res interessant, em quedaria allà per sempre. La vida és como una bicicleta: si et pares. caus.
Quina actitud és imprescindible per poder viure en pau amb un mateix?
Respectar els altres. Jo he viscut moments feliços i moments desgraciats. Qui viu de diversió en diversió s'equivoca. Hem de passar desgràcies per poder entendre les dels altres. Si no, no pots tenir compassió ni posar-te en el lloc de qui pateix.(...)

dilluns, 22 de febrer del 2010

25 ANYS DE LA MORT DE SALVADOR ESPRIU

Crec que val la pena recordar aquest insigne poeta, rellegir els seus poemes o escoltar les versions musicals que en va fer en Raimon.
Una petita mostra:

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

dilluns, 15 de febrer del 2010

DEBAT

ACTE

dimarts, 16 de febrer de 2010
Ona Codinenca debat sobre la independència
20.00h - Casal Cultural Codinenc



Ona Codinenca, la ràdio municipal de Sant Feliu de Codines, organitza el debat central de la campanya per la consulta popular del 28 de febrer a Sant Feliu.

El debat serà dimarts 16 de febrer a les 8 del vespre al Casal Cultural Codinenc, i posarà cara a cara dos personatges d’ideologies marcadament diferents.

Per un costat ens acompanyarà Montserrat Nebrera, advocada, professora de Dret Constitucional a diverses universitats, i diputada pel Partit Popular al parlament de Catalunya fins al juliol del 2008, que defensarà el NO a la consulta popular.

Per l’altre costat, i defensant el SÍ, hi haurà Vicent Sanchis, professor de la Universitat Ramon Llull, director del diari Avui del 1996 al 2007, i actual director del Canal Barça.

Els dos ponents seran moderats per Joan Pallarès, veí de Sant Feliu i professor de Català, i tots ells seguiran la batuta d’Àlex Mir, director d’Ona Codinenca i presentador de l’acte.

L’objectiu de l’emissora és compartir la senyal del debat amb les emissores de ràdio i canals de televisió que així ho desitgin. El programa
es realitzarà en directe des de la mateixa sala del Casal Cultural Codinenc, i començarà puntualment a les 8 del vespre.

Conscients de l’espai limitat que disposem a la sala on es farà l’acte, demanem als mitjans interessats que ens ho facin saber amb certa
antelació per tal de poder preveure les necessitats tècniques de cadascú.


Organitza: Ona Codinenca