dimecres, 26 de maig del 2010
dimarts, 25 de maig del 2010
ANUNCI MOVISTAR
Estic rebent dotzenes de missatges sobre l'anunci. De moment no puc contestar tots els mails i comentaris al Facebook. Procuraré fer-ho tan aviat com pugui.
Podeu consultar al Facebook de Movistar com va néixer la idea de fer l'anunci per part de l'exalumne César García Flores "Cesarín".
M'han dit que em donaran aviat l'spot televisiu. Quan el tingui el penjaré al Facebook, al Youtube i a aquest Blog. També mirarè de penjar-hi el video, que és una espècie de "making off" de l'anunci.
Gràcies a tots per les paraules amables que em feu arribar.
Podeu consultar al Facebook de Movistar com va néixer la idea de fer l'anunci per part de l'exalumne César García Flores "Cesarín".
M'han dit que em donaran aviat l'spot televisiu. Quan el tingui el penjaré al Facebook, al Youtube i a aquest Blog. També mirarè de penjar-hi el video, que és una espècie de "making off" de l'anunci.
Gràcies a tots per les paraules amables que em feu arribar.
dimarts, 13 d’abril del 2010
HISTÒRIES DE TEATRE (Publicat a la revista Torxa)
(Aquest escrit està dedicat als pares de l’autor que, mentre van viure, no es van perdre cap representació del Grup Teatral FAX; a la seva esposa, que ha fet costat sempre a les aventures teatrals; a les seves filles, que van fomar part del Grup mentre van ser alumnes; i als seus néts, algun del quals ja sent el cuquet del teatre)
Corria l’any 1975 quan es va poder fer realitat una il.lusió llargament esperada: la formació d’un grup de teatre estable a la nostra escola.
Des d’aleshores han passat molt anys. Moltes promocions d’alumnes s’han anat incorporant a l’inicial projecte i, curs rere curs, hem seguit fent teatre. Fins avui.
Al voltant d’un miler d’alumnes de diferents edats -majoritàriament adolescents-
han format part del Grup Teatral FAX al llarg dels anys, bé actuant com artistes, bé
col.laborant com ajudants, apuntadors o tècnics.
Desenes d’obres representades, centenars de personatges viscuts, milers d’il.lusions acomplertes, milions de “nervis” més o menys controlats. Nits d’insomi pensant en aquella frase que no ens sortia, estones de mal d’estòmac abans d’aparèixer a l’escenari, hores dures de repetició d’aquella escena no ens quedava prou rodona, bronques per la manca de concentració o de seriositat durant els assaigs...
Però tot això i qualsevol altre inconvenient queda oblidat o esborrat. Tot ho compensa aquell moment màgic en què cau el teló i sonen els aplaudiments. Aquells aplaudiments són com una música celestial que ens eleva l’esperit i ens fa sentir unes emocions que només poden sentir els que viuen i estimen el teatre.
Al llarg de la nostra dilatada trajectòria, hem muntat obres breus i més extenses; autors coneguts i desconeguts, clàssics i moderns (gràcies senyor Molière, gràccies senyor Shakespeare, gràcies senyor Cervantes, gràcies senyor Folch i Torras, gràcies a tots).
Hem actuats a diferents llocs: a la Sala d’Actes de la pròpia escola, al Centre Catòlic, a l’Auditori Barradas, al Centre Cultural Sant Josep, i, darrerament, ho hem fet al Centre Cultural Municipal de La Bòbila. (Un incís: A La Bòbila hi hem trobat el nostre lloc ideal. Esperàvem amb candelestes que el nostre Ajuntament construís un equipament així al barri i la veritat és que a La Bòbila ens hi trobem com a casa (gràcies Ricard, gràcies Ariadna, gràcies Vicenç).
Des dels primers moments hem representat obres en català i en castellà, sense quotes, sense imposicions, al nostre aire, amb total llibertat, procurant sempre que l’idioma fos una eina de convivència i d’enriquiment; mai d’exclusió ni d’enfrontament. Mai no hem tingut cap problema, al contrari; moltes vegades ens han felicitat pel nivell i la perfecció del català dels nostres alumnes castellanoparlants habituals.
El nostre Grup sempre ha estat obert a tothom. A tall d’exemple volem dir que aquest any en formaven part alumnes procedents de Sudamèrica i del Marroc.
Des de sempre hem cregut que el teatre és una activitat immillorable per complementar la formació integral del nostre alumnat. A través de la interpretació escènica es poden aconseguir una sèria d’habilitats i actituds que ajuden a conformar la personalitat dels nois i noies. Mitjançant el teatre es fomenta el gust per l’art en general, l’amor a la paraula ben dita, el valor del treball en equip, la capacitat d’esforç per a la memorització de textos, el compromís en col.laborar per fer un producte ben acabat, el respecte que es mereix el públic (tant infantil com adult), el valor de l’autodisciplina quan es forma part d’un grup, el domini de la tensió per superar la por “d’enfrontar-se” amb el públic, la millora de la pròpia capacitat expressiva (oral i gestual) i, probablement, moltes altres coses.
De la cantera del nostre grup teatral n’han sortit vocacions artístiques que després han quatllat en escenaris amateurs i fins i tot professionals. Però no ha estat aquest el nostre objectiu, tot i que ens ha agradat veure exalumnes damunt de diferents escenaris.
El nostre veritable objectiu es pot considerar assolit cada vegada que ens trobem alguns exactors del Grup de Teatre FAX (els de les primeres promocions tenen cap a cinquanta anys) que ens diuen que no han oblidat el pas per l’escenari del nostre Centre i que l’art de la interpretació els ha ajudat força en la seva vida personal i en la seva activitat professional.
Un detall: aquest any hem comptat amb la presència d’una invitada especial a una de les nostres representacions. La Inspectora de Zona del Departament d’Educació de la Generalitat, la senyora Carme Miguel ens va acompanyar i va felicitar efusivament tots els artistes i tècnics del nostre Grup Teatral.
Ens plau anunciar que aquesta temporada s’ha incorporat al Grup la professora Francesca Verdú, que partir d’ara s’ha brindat per assumir-hi responsabilitats.
Tots estem cridats a colaborar perquè la llavor no es perdi i que el Grup Teatral FAX segeuixi fent la seva tasca per molts anys més.
Cal agrair el recolzanmnet constant de la direcció de l’escola, l’entusiasme de tants alumnes, de les mares que han col.laborat sempre amb els vestits, del professorat (gràcies, Mayte, per tants i tants decorats; gràcies, Jordi, pels muntatges audiovisuals; gràcies, Gemma, per la música; gràcies, Anna, pels poemes; gràcies, Asunción; per les Sevillanes; gràcies, Adela pels balls).
I com que no em voldria deixar ningú, gràcies a tots i... endavant!
(Joan Pallarès Pujol)
Corria l’any 1975 quan es va poder fer realitat una il.lusió llargament esperada: la formació d’un grup de teatre estable a la nostra escola.
Des d’aleshores han passat molt anys. Moltes promocions d’alumnes s’han anat incorporant a l’inicial projecte i, curs rere curs, hem seguit fent teatre. Fins avui.
Al voltant d’un miler d’alumnes de diferents edats -majoritàriament adolescents-
han format part del Grup Teatral FAX al llarg dels anys, bé actuant com artistes, bé
col.laborant com ajudants, apuntadors o tècnics.
Desenes d’obres representades, centenars de personatges viscuts, milers d’il.lusions acomplertes, milions de “nervis” més o menys controlats. Nits d’insomi pensant en aquella frase que no ens sortia, estones de mal d’estòmac abans d’aparèixer a l’escenari, hores dures de repetició d’aquella escena no ens quedava prou rodona, bronques per la manca de concentració o de seriositat durant els assaigs...
Però tot això i qualsevol altre inconvenient queda oblidat o esborrat. Tot ho compensa aquell moment màgic en què cau el teló i sonen els aplaudiments. Aquells aplaudiments són com una música celestial que ens eleva l’esperit i ens fa sentir unes emocions que només poden sentir els que viuen i estimen el teatre.
Al llarg de la nostra dilatada trajectòria, hem muntat obres breus i més extenses; autors coneguts i desconeguts, clàssics i moderns (gràcies senyor Molière, gràccies senyor Shakespeare, gràcies senyor Cervantes, gràcies senyor Folch i Torras, gràcies a tots).
Hem actuats a diferents llocs: a la Sala d’Actes de la pròpia escola, al Centre Catòlic, a l’Auditori Barradas, al Centre Cultural Sant Josep, i, darrerament, ho hem fet al Centre Cultural Municipal de La Bòbila. (Un incís: A La Bòbila hi hem trobat el nostre lloc ideal. Esperàvem amb candelestes que el nostre Ajuntament construís un equipament així al barri i la veritat és que a La Bòbila ens hi trobem com a casa (gràcies Ricard, gràcies Ariadna, gràcies Vicenç).
Des dels primers moments hem representat obres en català i en castellà, sense quotes, sense imposicions, al nostre aire, amb total llibertat, procurant sempre que l’idioma fos una eina de convivència i d’enriquiment; mai d’exclusió ni d’enfrontament. Mai no hem tingut cap problema, al contrari; moltes vegades ens han felicitat pel nivell i la perfecció del català dels nostres alumnes castellanoparlants habituals.
El nostre Grup sempre ha estat obert a tothom. A tall d’exemple volem dir que aquest any en formaven part alumnes procedents de Sudamèrica i del Marroc.
Des de sempre hem cregut que el teatre és una activitat immillorable per complementar la formació integral del nostre alumnat. A través de la interpretació escènica es poden aconseguir una sèria d’habilitats i actituds que ajuden a conformar la personalitat dels nois i noies. Mitjançant el teatre es fomenta el gust per l’art en general, l’amor a la paraula ben dita, el valor del treball en equip, la capacitat d’esforç per a la memorització de textos, el compromís en col.laborar per fer un producte ben acabat, el respecte que es mereix el públic (tant infantil com adult), el valor de l’autodisciplina quan es forma part d’un grup, el domini de la tensió per superar la por “d’enfrontar-se” amb el públic, la millora de la pròpia capacitat expressiva (oral i gestual) i, probablement, moltes altres coses.
De la cantera del nostre grup teatral n’han sortit vocacions artístiques que després han quatllat en escenaris amateurs i fins i tot professionals. Però no ha estat aquest el nostre objectiu, tot i que ens ha agradat veure exalumnes damunt de diferents escenaris.
El nostre veritable objectiu es pot considerar assolit cada vegada que ens trobem alguns exactors del Grup de Teatre FAX (els de les primeres promocions tenen cap a cinquanta anys) que ens diuen que no han oblidat el pas per l’escenari del nostre Centre i que l’art de la interpretació els ha ajudat força en la seva vida personal i en la seva activitat professional.
Un detall: aquest any hem comptat amb la presència d’una invitada especial a una de les nostres representacions. La Inspectora de Zona del Departament d’Educació de la Generalitat, la senyora Carme Miguel ens va acompanyar i va felicitar efusivament tots els artistes i tècnics del nostre Grup Teatral.
Ens plau anunciar que aquesta temporada s’ha incorporat al Grup la professora Francesca Verdú, que partir d’ara s’ha brindat per assumir-hi responsabilitats.
Tots estem cridats a colaborar perquè la llavor no es perdi i que el Grup Teatral FAX segeuixi fent la seva tasca per molts anys més.
Cal agrair el recolzanmnet constant de la direcció de l’escola, l’entusiasme de tants alumnes, de les mares que han col.laborat sempre amb els vestits, del professorat (gràcies, Mayte, per tants i tants decorats; gràcies, Jordi, pels muntatges audiovisuals; gràcies, Gemma, per la música; gràcies, Anna, pels poemes; gràcies, Asunción; per les Sevillanes; gràcies, Adela pels balls).
I com que no em voldria deixar ningú, gràcies a tots i... endavant!
(Joan Pallarès Pujol)
dilluns, 22 de març del 2010
LLEGIU-LO ATENTAMENT, ELS PARES (article de Leopoldo Abadía)
Qué mundo vamos a dejar a nuestros hijos? Me importa muy poco
Me escribe un amigo diciendo que está muy preocupado por el futuro de sus nietos. Que no sabe qué hacer: si dejarles herencia para que estudien o gastarse el dinero con su mujer y que “Dios les coja confesados”.
Lo de que Dios les coja confesados es un buen deseo, pero me parece que no tiene que ver con su preocupación.
En muchas conferencias, se levanta una señora (esto es pregunta de señoras) y dice esa frase que me a mí me hace tanta gracia: “¿qué mundo les vamos a dejar a nuestros hijos?” Ahora, como me ven mayor y ven que mis hijos ya está crecidos y que se manejan bien por el mundo, me suelen decir “¿qué mundo les vamos a dejar a nuestros nietos?”
Yo suelo tener una contestación, de la que cada vez estoy más convencido: “¡y a mí, ¿qué me importa?!” Quizá suena un poco mal, pero es que, realmente, me importa muy poco.
Yo era hijo único. Ahora, cuando me reúno con los otros 64 miembros de mi familia directa, pienso lo que dirían mis padres, si me vieran, porque de 1 a 65 hay mucha gente. Por lo menos, 64.
Mis padres fueron un modelo para mí. Se preocuparon mucho por mis cosas, me animaron a estudiar fuera de casa (cosa fundamental, de la que hablaré otro día, que te ayuda a quitarte la boina y a descubrir que hay otros mundos fuera de tu ciudad, tu pueblo, de tu calle y de tu piso), se volcaron para que fuera feliz…y me exigieron mucho.
Pero ¿qué mundo me dejaron? Pues mirad, me dejaron:
1.La guerra civil española
2. La segunda guerra mundial
3. Las dos bombas atómicas
4. Corea
5. Vietnam
6. Los Balcanes
7. Afganistán
8. Irak
9. Internet
10. La globalización …………………….
Y no sigo, porque ésta es la lista que me ha salido de un tirón, sin pensar. Si pienso un poco, escribo un libro. ¿Vosotros creéis que mis padres pensaban en el mundo que me iban a dejar? ¡Si no se lo podían imaginar!
Lo que sí hicieron fue algo que nunca les agradeceré bastante: intentar darme una muy buena formación. Si no la adquirí, fue culpa mía.
Eso es lo que yo quiero dejar a mis hijos, porque si me pongo a pensar en lo que va a pasar en el futuro, me entrará la depre y además, no servirá para nada, porque no les ayudaré en lo más mínimo.
A mí me gustaría que mis hijos y los hijos de ese señor que me ha escrito y los tuyos y los de los demás, fuesen gente responsable, sana, de mirada limpia, honrados, no murmuradores, sinceros, leales,…Lo que por ahí se llama “buena gente”.
Porque si son buena gente harán un mundo bueno. Y harán negocios sanos. Y, si son capitalistas, demostrarán con sus hechos que el capitalismo es sano. (Si son mala gente, demostrarán con sus hechos que el capitalismo es sano, pero que ellos son unos sinvergüenzas.)
Por tanto, menos preocuparse por los hijos y más darles una buena formación: que sepan distinguir el bien del mal, que no digan que todo vale, que piensen en los demás, que sean generosos…En estos puntos suspensivos podéis poner todas las cosas buenas que se os ocurran.
Al acabar una conferencia la semana pasada, se me acercó una señora joven con dos hijos pequeños. Como también aquel día me habían preguntado lo del mundo que les vamos a dejar a nuestros hijos, ella me dijo que le preocupaba mucho más qué hijos íbamos a dejar a este mundo.
A la señora joven le sobraba sabiduría, y me hizo pensar. Y volví a darme cuenta de la importancia de los padres. Porque es fácil eso de pensar en el mundo, en el futuro, en lo mal que está todo, pero mientras los padres no se den cuenta de que los hijos son cosa suya y de que si salen bien, la responsabilidad es un 97% suya y si salen mal, también, no arreglaremos las cosas.
Y el Gobierno y las Autonomías se agotarán haciendo Planes de Educación, quitando la asignatura de Filosofía y volviéndola a poner, añadiendo la asignatura de Historia de mi pueblo (por aquello de pensar en grande) o quitándola, diciendo que hay que saber inglés y todas estas cosas.
Pero lo fundamental es lo otro: los padres. Ya sé que todos tienen mucho trabajo, que las cosas ya no son como antes, que el padre y la madre llegan cansados a casa, que mientras llegan, los hijos ven la tele basura, que lo de la libertad es lo que se lleva, que la autoridad de los padres es cosa del siglo pasado. Lo sé todo. TODO. Pero no vaya a ser que como lo sabemos todo, no hagamos NADA.
P.S.
1. No he hablado de los nietos, porque para eso tienen a sus padres.
2. Yo, con mis nietos, a merendar y a decir tonterías y a reírnos, y a contarles las notas que sacaba su padre cuando era pequeño.
3. Y así, además de divertirme, quizá también ayudo a formarles.
Me escribe un amigo diciendo que está muy preocupado por el futuro de sus nietos. Que no sabe qué hacer: si dejarles herencia para que estudien o gastarse el dinero con su mujer y que “Dios les coja confesados”.
Lo de que Dios les coja confesados es un buen deseo, pero me parece que no tiene que ver con su preocupación.
En muchas conferencias, se levanta una señora (esto es pregunta de señoras) y dice esa frase que me a mí me hace tanta gracia: “¿qué mundo les vamos a dejar a nuestros hijos?” Ahora, como me ven mayor y ven que mis hijos ya está crecidos y que se manejan bien por el mundo, me suelen decir “¿qué mundo les vamos a dejar a nuestros nietos?”
Yo suelo tener una contestación, de la que cada vez estoy más convencido: “¡y a mí, ¿qué me importa?!” Quizá suena un poco mal, pero es que, realmente, me importa muy poco.
Yo era hijo único. Ahora, cuando me reúno con los otros 64 miembros de mi familia directa, pienso lo que dirían mis padres, si me vieran, porque de 1 a 65 hay mucha gente. Por lo menos, 64.
Mis padres fueron un modelo para mí. Se preocuparon mucho por mis cosas, me animaron a estudiar fuera de casa (cosa fundamental, de la que hablaré otro día, que te ayuda a quitarte la boina y a descubrir que hay otros mundos fuera de tu ciudad, tu pueblo, de tu calle y de tu piso), se volcaron para que fuera feliz…y me exigieron mucho.
Pero ¿qué mundo me dejaron? Pues mirad, me dejaron:
1.La guerra civil española
2. La segunda guerra mundial
3. Las dos bombas atómicas
4. Corea
5. Vietnam
6. Los Balcanes
7. Afganistán
8. Irak
9. Internet
10. La globalización …………………….
Y no sigo, porque ésta es la lista que me ha salido de un tirón, sin pensar. Si pienso un poco, escribo un libro. ¿Vosotros creéis que mis padres pensaban en el mundo que me iban a dejar? ¡Si no se lo podían imaginar!
Lo que sí hicieron fue algo que nunca les agradeceré bastante: intentar darme una muy buena formación. Si no la adquirí, fue culpa mía.
Eso es lo que yo quiero dejar a mis hijos, porque si me pongo a pensar en lo que va a pasar en el futuro, me entrará la depre y además, no servirá para nada, porque no les ayudaré en lo más mínimo.
A mí me gustaría que mis hijos y los hijos de ese señor que me ha escrito y los tuyos y los de los demás, fuesen gente responsable, sana, de mirada limpia, honrados, no murmuradores, sinceros, leales,…Lo que por ahí se llama “buena gente”.
Porque si son buena gente harán un mundo bueno. Y harán negocios sanos. Y, si son capitalistas, demostrarán con sus hechos que el capitalismo es sano. (Si son mala gente, demostrarán con sus hechos que el capitalismo es sano, pero que ellos son unos sinvergüenzas.)
Por tanto, menos preocuparse por los hijos y más darles una buena formación: que sepan distinguir el bien del mal, que no digan que todo vale, que piensen en los demás, que sean generosos…En estos puntos suspensivos podéis poner todas las cosas buenas que se os ocurran.
Al acabar una conferencia la semana pasada, se me acercó una señora joven con dos hijos pequeños. Como también aquel día me habían preguntado lo del mundo que les vamos a dejar a nuestros hijos, ella me dijo que le preocupaba mucho más qué hijos íbamos a dejar a este mundo.
A la señora joven le sobraba sabiduría, y me hizo pensar. Y volví a darme cuenta de la importancia de los padres. Porque es fácil eso de pensar en el mundo, en el futuro, en lo mal que está todo, pero mientras los padres no se den cuenta de que los hijos son cosa suya y de que si salen bien, la responsabilidad es un 97% suya y si salen mal, también, no arreglaremos las cosas.
Y el Gobierno y las Autonomías se agotarán haciendo Planes de Educación, quitando la asignatura de Filosofía y volviéndola a poner, añadiendo la asignatura de Historia de mi pueblo (por aquello de pensar en grande) o quitándola, diciendo que hay que saber inglés y todas estas cosas.
Pero lo fundamental es lo otro: los padres. Ya sé que todos tienen mucho trabajo, que las cosas ya no son como antes, que el padre y la madre llegan cansados a casa, que mientras llegan, los hijos ven la tele basura, que lo de la libertad es lo que se lleva, que la autoridad de los padres es cosa del siglo pasado. Lo sé todo. TODO. Pero no vaya a ser que como lo sabemos todo, no hagamos NADA.
P.S.
1. No he hablado de los nietos, porque para eso tienen a sus padres.
2. Yo, con mis nietos, a merendar y a decir tonterías y a reírnos, y a contarles las notas que sacaba su padre cuando era pequeño.
3. Y así, además de divertirme, quizá también ayudo a formarles.
dimarts, 23 de febrer del 2010
UN EXEMPLE PER A TOTS: EL DOCTOR MOISÈS BROGGI
Crec que aquest veritable savi ens pot ensenyar moltes coses. Està a punt de complir els 102 anys i la seva lucidesa ens deixa colpits. Us recomanem els seus dos llibres de memòries. Us oferim alguns fragments de l'entrevista publicada ahir a El Periódico. Està proposat com a Català de l'any. Penso que el títol seria ben merescut.
En què nota el pas dels anys?
Amb l'edat, la ment ha anat creixent i el cos minvant (...)
Com es conserva el cervell?
Es conserva pensant, sense parar. A mi m'interessen les coses. Estic convençut que si m'assegués en una cadira sense fer res interessant, em quedaria allà per sempre. La vida és como una bicicleta: si et pares. caus.
Quina actitud és imprescindible per poder viure en pau amb un mateix?
Respectar els altres. Jo he viscut moments feliços i moments desgraciats. Qui viu de diversió en diversió s'equivoca. Hem de passar desgràcies per poder entendre les dels altres. Si no, no pots tenir compassió ni posar-te en el lloc de qui pateix.(...)
En què nota el pas dels anys?
Amb l'edat, la ment ha anat creixent i el cos minvant (...)
Com es conserva el cervell?
Es conserva pensant, sense parar. A mi m'interessen les coses. Estic convençut que si m'assegués en una cadira sense fer res interessant, em quedaria allà per sempre. La vida és como una bicicleta: si et pares. caus.
Quina actitud és imprescindible per poder viure en pau amb un mateix?
Respectar els altres. Jo he viscut moments feliços i moments desgraciats. Qui viu de diversió en diversió s'equivoca. Hem de passar desgràcies per poder entendre les dels altres. Si no, no pots tenir compassió ni posar-te en el lloc de qui pateix.(...)
dilluns, 22 de febrer del 2010
25 ANYS DE LA MORT DE SALVADOR ESPRIU
Crec que val la pena recordar aquest insigne poeta, rellegir els seus poemes o escoltar les versions musicals que en va fer en Raimon.
Una petita mostra:
ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
Una petita mostra:
ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
