Avui volem recomanar una obra que pot agradar a tot el públic interessat en un teatre on el text en sigui el fonament, i el muntatge, la direcció i la interpretació en siguin el complenent necessari per assolir el grau d'obra d'art.
Creiem que en Josep Maria Pou ha aconseguit el "miracle". Cal felicitar-lo per tot l'esforç que li haurà representat muntar una obra d'aquest calibre. El tetx et manté en tensió constant per la densitat i qualitat dels diàlegs. La interpretació, genial. La veterania de la Maife Gil i la del mateix Pous impressiona: magistrals. Però és que hi ha un pomell de joves artistes als quals el director ha sabut treure un partit increïble: interpreten de meravella, vocalitzen a la perfecció, canten, toquen el piano i viuen l'obra intensament.
El dia que vam anar al Goya, al final de la representació, el teatre s'ensorrava dels aplaudiments. Al torn de les inacabables salutacions, públic i intèrprets es fonien en una comunió que feia anys que no veia al teatre: únic, inenarrable.
Crec que hi ha obra per uns quants mesos. de tota manera, no espedreu massa. Aneu a veure de seguida que pugueu ELS NOIS D'HISTÒRIA.
Personalitzar el web per:
Barcelona Madrid Totes les poblacions
Notícies
Cartellera
El més...
Entrevistes
Webs recomanats
Recerca avançada
> Índex > Teatre > Espectacles
Espectacle
Els nois d'història
Del 04/10/08 al 02/11/08
Director: Josep Maria Pou
Intèrpret/s: Josep Maria Pou, Maife Gil, Josep Minguell, Nao Albet, Jordi Andújar, Javier Beltran, Oriol Casals, Alberto Díaz, Xavi Francès, Llorenç González, Jaume Ulled, Ferran Vilajosana.
Autor: Alan Bennett
Horaris: Segons dia
Preus: De 22 a 28 Euros
Els nois d'història és un dels millors textos de Bennett, una comèdia immensament divertida sobre el valor i el sentit de l'educació. Un text tan profund com brillant, tan commovedor com reflexiu. L'obra se situa en una escola anglesa d'educació secundària, on un grup de joves es preparen per als exàmens d'ingrés a Oxford i Cambridge. Aquesta situació permet a l'autor qüestionar si l'educació s'entén com un camí cap a l'èxit o com un camí cap al coneixement i la maduresa vital. Es va estrenar el 2004 al Teatre Nacional de Londres sota la direcció de Nicholas Hytner i va causar sensació només posar-se en escena, fent després temporada a Broadway i acaparant nombrosos guardons, entre els quals sis premis Tony i tres
diumenge, 5 d’octubre del 2008
divendres, 3 d’octubre del 2008
ON I AMB QUI EL PARLARAN ?
Aquestes primeres setmanes de curs em faig càrrec durant algunes hores d'un grup d'alumnes nouvinguts, procedents de Hispanoamèrica. La meva tasca consisteix en introduir-los en les qüestions més bàsiques i pràctiques del nostre idioma per tal que es puguin incorporar al curs d'ESO que per edat els correspon (són alumnes de 12,13 i 14 anys).
És una tasca realment atractiva i gratificant. Dóna gust veure com s'apliquen y amb quines ganes van aprenent, a pesar de les dificultats que representa el Català per a ells, sobretot a l'hora de pronunciar. Peró anem avançant i dintre de poques setmanes tindran le base per seguir les classes amb certa normalitat. He procurat que a més de l'escola entrin en contacte amb la nostra llengua a través de la televisió i sovint es miren el K33 de la Televisió de Catalunya.
Però hi ha un problema greu a l'hora d'aconseguir que visquin una mica el català. Al barri que viuen -Pubilla Casas, L'Hospitalet- i en els ambients que ells freqüenten difícilment sentirán en tot el dia una paraula en català. Tot el que aprenen a l'escola queda descontextualitzat. Anant pel carrer pràcticament mai sentiran parlar el nostre idioma. ¿Com ho hem de fer per fer-los veure que el català és una cosa pràctica i necessària? No ho sé pas. A mi només se m'acut que podria ajudar-hi l'actitud militant de totes les persones catalanoparlants del barri: sempre ens haurien de dirigir en català als nouvinguts; i ho hauríem de fer pacientment, tot el poc a poc que calgui perquè ens entenguin. També ho haurien de fer els funcionaris de les institucions públiques on s'adrecen a cercar informació o documents.
Ja sé que això no és una solució definitiva, però seria com un granet de sorra. Atès que aquí els catalanoparlants som una minoria, almenys que es noti que hi som. Passar-se al castellà a la primera de canvi crec que és una mala cosa.
diumenge, 28 de setembre del 2008
CURS NOU, VIDA NOVA
Després d’una llarga pausa ens retrobem de nou en aquestes pàgines.
Per a tots els que vivim en el món educatiu són temps d’incerteses i també sovint, de desconcert (o de perplexitat per usar un terme que ara està de moda).
De fet ho són per a tothom: només cal que donem un cop d’ull als mitjans de comunicació.
Cal que en aquests moments difícils que ens ha tocat viure mantinguem la serenitat. A les escoles se’ns presenten uns reptes considerables. Estem pendents de l’aprovació de la primera Llei d’Educació Catalana que pot ser una magnífica eina per encaminar bé el futur, de manera que les relacions educatives de les noves generacions es puguin desenvolupar en un marc estable. Per aquesta raó caldria que tots anéssim junts a l’hora d’aprovar i implementar la futura Llei.
Però a la vista de com van les coses no sé si podem ser massa optimistes. Ja hi ha sèrie de sindicats que abans de l’aprovació al Parlament de la Llei, l’han considerat casus belli i han plantejat vagues i manifestacions en contra.
Sembla que aquests agents socials volen fer creure a la població que l’objectiu principal de la Llei d’Educació Catalana és la potenciació de l’escola concertada en detriment de la pública. En realitat el que aconsegueixen és crear un nou enfrontament entre els dos sectors.
Particularment he estat molt crític amb tota la parafernàlia educativa que ha muntat el PSOE (amb la col.laboració de CiU) des de la LODE i la LOGSE fins a la darrera LOE. Penso que gran part del desgavell que viu l’escola actualment té l’origen en les incongruències i falsos progressismes de la legislació socialista i en la política de fer volar coloms de l’administració educativa catalana al llarg de les últimes dècades: normes, normes, normes; paperassa, paperassa, paperassa, burrocràcia, burrocràcia, burrocràcia... Anys i anys dictant disposicions una sèrie de gent que si mai han trepitjat una aula, fa tants anys, que ni se’n recorden.
I ara hem arribat a un punt en què s’intenta fer foc nou amb una Llei d’Educació Catalana i resulta que els manaies d’alguns sindicats ja es disposen a posar-hi pals a les rodes. Quin país!
¿És tan difícil anar tots a una almenys un cop a la vida?¿No som capaços d’establir entre tots unes bases mínimes i, a partir d’aquí, començar a treballar?¿No n´hi ha prou de falsos enfrontaments entre escola pública i concertada?
Fa més de quaranta anys que treballo a la que actualment és escola concertada i sempre he sentit el màxim respecte envers la pública. Entre tots ho hem de fer tot. És absurd parlar en general de privilegis. Ni tan sols respecte a un tema tan polèmic i actual com és el percentatge d’alumnes nouvinguts que hi ha a cada sector. Ja sabem que globalment n’hi ha més a l’escola pública, però, ¿em voleu explicar si les escoles públiques de les zones benestants tenen la mateixa ratio d’immigrants “pobres” que les públiques de Collblanc o La Torrassa?
No és tan fàcil resoldre aquesta qüestió perquè, dissortadament, hi ha pobres i rics i hi ha barris alts i baixos (encara que dir això avui no sigui políticament correcte). Per molt que ens preocupi l’igualitarisme, crec que és pràcticament impossible aconseguir que les escoles del Raval i les de Pedralbes acullin el mateix percentatge de nouvinguts amb necessitats educatives especials. El que sí que hem de procurar és que les escoles de les zones més deprimides socialment –públiques o concertades- comptin amb els mitjans humans i materials adequats per complir la seva tasca.
Si volem tendir a la justícia social i a la qualitat educativa crec sincerament que la nova llei pot posar els fonaments per aconseguir-ho, sempre que l’Administració educativa sàpiga tocar de peus a terra i tots els agents socials i educatius treballem en la mateixa direcció. ¿Per què no ho intentem?
Per a tots els que vivim en el món educatiu són temps d’incerteses i també sovint, de desconcert (o de perplexitat per usar un terme que ara està de moda).
De fet ho són per a tothom: només cal que donem un cop d’ull als mitjans de comunicació.
Cal que en aquests moments difícils que ens ha tocat viure mantinguem la serenitat. A les escoles se’ns presenten uns reptes considerables. Estem pendents de l’aprovació de la primera Llei d’Educació Catalana que pot ser una magnífica eina per encaminar bé el futur, de manera que les relacions educatives de les noves generacions es puguin desenvolupar en un marc estable. Per aquesta raó caldria que tots anéssim junts a l’hora d’aprovar i implementar la futura Llei.
Però a la vista de com van les coses no sé si podem ser massa optimistes. Ja hi ha sèrie de sindicats que abans de l’aprovació al Parlament de la Llei, l’han considerat casus belli i han plantejat vagues i manifestacions en contra.
Sembla que aquests agents socials volen fer creure a la població que l’objectiu principal de la Llei d’Educació Catalana és la potenciació de l’escola concertada en detriment de la pública. En realitat el que aconsegueixen és crear un nou enfrontament entre els dos sectors.
Particularment he estat molt crític amb tota la parafernàlia educativa que ha muntat el PSOE (amb la col.laboració de CiU) des de la LODE i la LOGSE fins a la darrera LOE. Penso que gran part del desgavell que viu l’escola actualment té l’origen en les incongruències i falsos progressismes de la legislació socialista i en la política de fer volar coloms de l’administració educativa catalana al llarg de les últimes dècades: normes, normes, normes; paperassa, paperassa, paperassa, burrocràcia, burrocràcia, burrocràcia... Anys i anys dictant disposicions una sèrie de gent que si mai han trepitjat una aula, fa tants anys, que ni se’n recorden.
I ara hem arribat a un punt en què s’intenta fer foc nou amb una Llei d’Educació Catalana i resulta que els manaies d’alguns sindicats ja es disposen a posar-hi pals a les rodes. Quin país!
¿És tan difícil anar tots a una almenys un cop a la vida?¿No som capaços d’establir entre tots unes bases mínimes i, a partir d’aquí, començar a treballar?¿No n´hi ha prou de falsos enfrontaments entre escola pública i concertada?
Fa més de quaranta anys que treballo a la que actualment és escola concertada i sempre he sentit el màxim respecte envers la pública. Entre tots ho hem de fer tot. És absurd parlar en general de privilegis. Ni tan sols respecte a un tema tan polèmic i actual com és el percentatge d’alumnes nouvinguts que hi ha a cada sector. Ja sabem que globalment n’hi ha més a l’escola pública, però, ¿em voleu explicar si les escoles públiques de les zones benestants tenen la mateixa ratio d’immigrants “pobres” que les públiques de Collblanc o La Torrassa?
No és tan fàcil resoldre aquesta qüestió perquè, dissortadament, hi ha pobres i rics i hi ha barris alts i baixos (encara que dir això avui no sigui políticament correcte). Per molt que ens preocupi l’igualitarisme, crec que és pràcticament impossible aconseguir que les escoles del Raval i les de Pedralbes acullin el mateix percentatge de nouvinguts amb necessitats educatives especials. El que sí que hem de procurar és que les escoles de les zones més deprimides socialment –públiques o concertades- comptin amb els mitjans humans i materials adequats per complir la seva tasca.
Si volem tendir a la justícia social i a la qualitat educativa crec sincerament que la nova llei pot posar els fonaments per aconseguir-ho, sempre que l’Administració educativa sàpiga tocar de peus a terra i tots els agents socials i educatius treballem en la mateixa direcció. ¿Per què no ho intentem?
dimecres, 4 de juny del 2008
TÉ RAÓ EN BILL GATES?
Avui us ofereixo una adaptació breu, en forma de decàleg, d'unes paraules atribuïdes a Bill Gates. Estan en Castellà i crec que no cal traduir-les. Encara que no s'ha introduït oficialment la tercera hora de Castellà a les nostres escoles, penso que ho entendrem bé. Per cert, ¿fins quan seguirà fent el ridícul el nostre Govern?. ¿No se n'adonen que tot això que han muntat sobre la tercera hora de Castellà és patètic?
BILL GATES, CREADOR DE MICROSOFT, DIO UNOS CONSEJOS A UN GRUPO DE ALUMNOS DE SECUNDARIA EN UNA ESCUELA AMERICANA. AQUÍ ESTÁN, RESUMIDOS:
1.-La vida no es fácil, acostúmbrate a ello.
El mundo no está preocupado
por tu autoestima.
El mundo espera que hagas algo
útil por él ANTES
de sentirte bien contigo
mismo.
2.-No ganarás 20.000 $ al mes
nada más salir de la escuela.
No serás vicepresidente de una empresa con coche y teléfono a tu disposición,.
3.-Si crees que tu profesor es duro,
espera a tener un Jefe.
Él no tendrá piedad de ti.
4.-Empezar con trabajos duros o trabajar los festivos no es ser lo último en la escala social.
Tus abuelo o tus padres tal vez lo hicieron y ellos lo vieron como una oportunidad.
5.-Si fracasas, no es culpa de tus padres.
Por tanto no te lamentes de sus errores, aprende de ellos.
6.- Está muy bien que critiques a los mayores por todo lo que han hecho mal y que quieras arreglar el mundo, pero antes intenta arreglar tus propias cosas y limpiar tu propia habitación..
7.-La escuela puede haber eliminado el valor del esfuerzo , pero la vida no es así. En algunas escuelas no se repite curso con varios suspensos y se dan muchas oportunidades para aprobar.
Esto no se parece en nada a la vida real. Si fallas, estás despedido. Así que hay que esforzarse en hacer las cosas bien.
8.- La vida no está dividida en trimestres.
Tú no tendrás siempre los veranos libres y
es poco probable que otros empleados
te ayuden a cumplir tus tareas
al final de cada período.
9.- La televisión NO es la vida real.
En la vida real, las personas tienen que
dejar el bar o la discoteca
e ir a trabajar.
10.- Sé considerado con los que muchos llaman empollones (aquellos estudiantes que cumplen con su obligación y a los que algunos llaman tontos).
Existe una gran probabilidad de
que tengas que trabajar PARA uno de ellos, porque en la vida prosperarán más que los que pierden el tiempo en la escuela.
Bill Gates.
BILL GATES, CREADOR DE MICROSOFT, DIO UNOS CONSEJOS A UN GRUPO DE ALUMNOS DE SECUNDARIA EN UNA ESCUELA AMERICANA. AQUÍ ESTÁN, RESUMIDOS:
1.-La vida no es fácil, acostúmbrate a ello.
El mundo no está preocupado
por tu autoestima.
El mundo espera que hagas algo
útil por él ANTES
de sentirte bien contigo
mismo.
2.-No ganarás 20.000 $ al mes
nada más salir de la escuela.
No serás vicepresidente de una empresa con coche y teléfono a tu disposición,.
3.-Si crees que tu profesor es duro,
espera a tener un Jefe.
Él no tendrá piedad de ti.
4.-Empezar con trabajos duros o trabajar los festivos no es ser lo último en la escala social.
Tus abuelo o tus padres tal vez lo hicieron y ellos lo vieron como una oportunidad.
5.-Si fracasas, no es culpa de tus padres.
Por tanto no te lamentes de sus errores, aprende de ellos.
6.- Está muy bien que critiques a los mayores por todo lo que han hecho mal y que quieras arreglar el mundo, pero antes intenta arreglar tus propias cosas y limpiar tu propia habitación..
7.-La escuela puede haber eliminado el valor del esfuerzo , pero la vida no es así. En algunas escuelas no se repite curso con varios suspensos y se dan muchas oportunidades para aprobar.
Esto no se parece en nada a la vida real. Si fallas, estás despedido. Así que hay que esforzarse en hacer las cosas bien.
8.- La vida no está dividida en trimestres.
Tú no tendrás siempre los veranos libres y
es poco probable que otros empleados
te ayuden a cumplir tus tareas
al final de cada período.
9.- La televisión NO es la vida real.
En la vida real, las personas tienen que
dejar el bar o la discoteca
e ir a trabajar.
10.- Sé considerado con los que muchos llaman empollones (aquellos estudiantes que cumplen con su obligación y a los que algunos llaman tontos).
Existe una gran probabilidad de
que tengas que trabajar PARA uno de ellos, porque en la vida prosperarán más que los que pierden el tiempo en la escuela.
Bill Gates.
dilluns, 2 de juny del 2008
UN ADÉU ESPERANÇAT
PARAULES DE COMIAT AL CONSELL ESCOLAR DE L’HOSPITALET
Després de molts anys d’estar present a les reunions al voltant d’aquesta taula, arriba el moment del comiat. Hem de deixar pas a nova gent amb noves idees.
Formar part d’aquest Consell ha estat un honor per a una persona com jo que porta uns 50 anys vivint a L’Hospitalet i 45 anys seguits ensenyant i educant a cavall dels barris de Can Serra i Pubilla Cases.
He pogut veure diferents regidors (un record especial per a la Montserrat) i diferent personal responsable de l’àrea d’Educació (un record també per a la Patrícia). El meu reconeixement per a tots els que avui formen l’equip d’aquesta Àrea. Crec sincerament que el regidor hauria d’estar ben orgullós de tenir al seu servei persones de tanta vàlua i dedicació.
Amb tots ells i amb tants companys de l’escola pública I concertada he col.laborat amb l’objectiu de millorar l’educació a la nostra ciutat.
Hem defensat sovint posicions no coincidents I jo ho he fet sempre des de la passió que he sentit I sento per l’educació i des de la convicció que la llibertat, la responsabilitat i la justícia, en el nostre camp, com en tots els altres, han de ser la máxima aspiració dels que treballem a l’escola.
Crec sincerament que només una educació integral pot fer veritablement lliures els nostres fills i néts.
I l’educació integral passa per aconseguir que nois i noies, amb l’esforç, la tenacitat i la perseverança esdevinguin persones preparades.
Em fa l’efecte que massa sovint caiem en el parany de facilitar en excés les coses als nostres infants i als nostres joves.
Penso que cal redreçar el rumb que portem: el nostre país necessita generacions que quan prenguin el relleu de les actuals tinguin uns objectius més elevats.
Correm el perill de no poder superar el carreró sense sortida en què ens hem anat posant, el carreró que representa una societat egoista, materialista i consumista. Una societat que aparentment ens ho dóna tot, però que en realitat ens pren allò que és més esencial per a l’home.
Cal dedicar tot el nostre potencial a oferir uns ideals encoratjadors al nostre jovent i mostrar-los unes referències clares que contrarrestin els efectes perniciosos dels models que els ofereixen bona part de la societat adulta i dels mitjans de comunicació i d’oci.
A la cita clássica de “la veritat us farà lliures” jo hi afegiria un a máxima educativa que hem de ser capaços de transmetre a pares i fills: “Només l’estudi, la cultura i una preparació intel.lectual profunda i crítica us farà lliures”.
Gràcies a tots i perdoneu si m’he estès massa.
Resto a la vostra disposició.
L’Hospitalet, 2 de juny de 2008
Després de molts anys d’estar present a les reunions al voltant d’aquesta taula, arriba el moment del comiat. Hem de deixar pas a nova gent amb noves idees.
Formar part d’aquest Consell ha estat un honor per a una persona com jo que porta uns 50 anys vivint a L’Hospitalet i 45 anys seguits ensenyant i educant a cavall dels barris de Can Serra i Pubilla Cases.
He pogut veure diferents regidors (un record especial per a la Montserrat) i diferent personal responsable de l’àrea d’Educació (un record també per a la Patrícia). El meu reconeixement per a tots els que avui formen l’equip d’aquesta Àrea. Crec sincerament que el regidor hauria d’estar ben orgullós de tenir al seu servei persones de tanta vàlua i dedicació.
Amb tots ells i amb tants companys de l’escola pública I concertada he col.laborat amb l’objectiu de millorar l’educació a la nostra ciutat.
Hem defensat sovint posicions no coincidents I jo ho he fet sempre des de la passió que he sentit I sento per l’educació i des de la convicció que la llibertat, la responsabilitat i la justícia, en el nostre camp, com en tots els altres, han de ser la máxima aspiració dels que treballem a l’escola.
Crec sincerament que només una educació integral pot fer veritablement lliures els nostres fills i néts.
I l’educació integral passa per aconseguir que nois i noies, amb l’esforç, la tenacitat i la perseverança esdevinguin persones preparades.
Em fa l’efecte que massa sovint caiem en el parany de facilitar en excés les coses als nostres infants i als nostres joves.
Penso que cal redreçar el rumb que portem: el nostre país necessita generacions que quan prenguin el relleu de les actuals tinguin uns objectius més elevats.
Correm el perill de no poder superar el carreró sense sortida en què ens hem anat posant, el carreró que representa una societat egoista, materialista i consumista. Una societat que aparentment ens ho dóna tot, però que en realitat ens pren allò que és més esencial per a l’home.
Cal dedicar tot el nostre potencial a oferir uns ideals encoratjadors al nostre jovent i mostrar-los unes referències clares que contrarrestin els efectes perniciosos dels models que els ofereixen bona part de la societat adulta i dels mitjans de comunicació i d’oci.
A la cita clássica de “la veritat us farà lliures” jo hi afegiria un a máxima educativa que hem de ser capaços de transmetre a pares i fills: “Només l’estudi, la cultura i una preparació intel.lectual profunda i crítica us farà lliures”.
Gràcies a tots i perdoneu si m’he estès massa.
Resto a la vostra disposició.
L’Hospitalet, 2 de juny de 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
